Se’n parla, i molt, de l’infrafinançament valencià. Però el cas d’Alacant és molt menys conegut i, per contra, és encara més sagnant, encara que semble impossible. Per això és bona notícia que l’empresariat d’aquesta ciutat responga a l’últim projecte de Pressupostos Generals de l’Estat, que torna a ser insultant per a unes comarques, les que corresponen a la demarcació provincial d’Alacant, que s’han vist novament castigades. Per explicar-ho amb dues dades: aquesta demarcació és la cinquena que més aporta a l’Estat espanyol i la que menys inversió en rep. D’altra banda, cada ciutadà d’aquesta demarcació rebrà 85 euros per habitant, quan el que els hauria de correspondre per criteri poblacional és més de 198 euros i, alhora, quan la mitjana estatal d’inversió per habitant és de 284 euros.
Davant això, només queda la mobilització com a resposta. Però, quina mobilització? I sota quins criteris? La situació d’Alacant no és nova en aquest sentit. Els últims PGE són humiliants, però no ho són molt més que els dels últims anys, quan Alacant mai no ha deixat d’estar a la cua, independentment de qui governe a la Moncloa. El clam empresarial sempre s’ha sentit, però mai no ha deixat de ser un intent, i és ara quan s’anuncien mobilitzacions que, de moment, consistiran només en una concentració davant la Delegació del Govern espanyol a Alacant i en una roda de premsa a Madrid. Poca cosa, però és un plantejament molt més ambiciós del que mai no s’ha fet.
Aquest anunci, per contra, ja naix amb certa coixesa. La Confederació Empresarial Valenciana (CEV) es va unir a la Cambra de Comerç i a l’Institut d’Estudis Econòmics d’Alacant (Ineca) per anunciar aquestes noves protestes. D’altra banda hi ha la Uepal, la Unió Empresarial de la Província d’Alacant, que el mateix dia va informar que iniciaria una ronda de contactes amb els diputats i els senadors escollits pels votants de la província d’Alacant. Uepal no s’ha unit, almenys en primer terme, a la crida realitzada per la major part de l’empresariat alacantí. La raó és molt senzilla, i ho diuen des de l’entorn d’aquesta entitat: hi ha una desconfiança envers la CEV, amb seu central a València, fet que la converteix en sospitosa.
De València no en volen saber res. I és cert que des del cap i casal tampoc no han estat del tot hàbils a l’hora de discutir aquest distanciament. En la recerca d’un equilibri impossible, el president valencià, Ximo Puig, ha aplaudit els Pressupostos –tal com també ha fet Compromís– mentre rebutja el càstig al qual són sotmeses, novament, les comarques meridionals del país. Un doble discurs poc creïble i que incentiva el discurs aïllacionista d’un regionalisme alacantí que, alhora, mai no ha tingut la força que ha pretès contra la resta del país.
De fet, és aquest el principal problema amb el qual es troben els empresaris alacantins: el seu discurs tradicional, impregnat d’un regionalisme més ideològic que pragmàtic, i que mai no ha sigut creïble. Aquesta “revolta” anunciada coincideix amb diversos factors. L’un és el moment preelectoral. L’altre és la sintonia, gens dissimulada, que bona part d’aquests actors tenen amb Carlos Mazón. Especialment visible és la de Carlos Baño, president de la Cambra de Comerç, entitat que també va presidir l’actual líder del PP valencià i on hi ha treballant un bon grapat de membres de l’antiga família zaplanista, ara representada i ressuscitada per Mazón a Alacant. La Uepal tampoc no dissimula la seua simpatia pel candidat del PP, perquè consideren que és l’únic polític amb qui poden comptar, atès que no confien ni en Puig ni en el Botànic.
La desconfiança envers l’esquerra valenciana s’entén. Però, i envers la dreta? La dreta de Rajoy també va condemnar Alacant en els seus dos últims pressupostos, i en els primers no va servir de res la coincidència del PP al Palau de la Generalitat i a la Moncloa. Alhora, la manifestació pel canvi del model del finançament del 2017 va comptar amb la participació de la CEV, però amb el recel exhibit per part de la patronal del sud. I al seu torn, les forces del Botànic no han tornat a plantejar una gran manifestació com aquella, atès que al Govern valencià actual li és més fàcil alçar el to contra el PP que contra un govern progressista.
I mentrestant, qui protegeix els interessos dels valencians? Sense un partit valencianista amb força, i amb uns diputats que protegeixen més el seu partit que no els ciutadans del territori que els han triat, qualsevol protesta serà estèril si el que es vol no es condicionar unes eleccions, sinó resoldre uns problemes estructurals que el País Valencià, i especialment el sud, mai no ha deixat de patir. Governe qui governe. Ara per ara, serà inevitable interpretar qualsevol protesta sobtada com un instrument al servei d’una pretensió electoral. Perquè no es donen els elements per a pensar que aquestes protestes puguen tindre conseqüències més enllà de les urnes. La història recent ho demostra, i el comportament de tots els actors implicats, polítics i empresaris, també.
