Un parc temàtic massificat

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Llegesc amb tendresa que els hotelers donen la culpa al lloguer turístic il·legal del fet que Mallorca sigui “un parc temàtic massificat”, en paraules d’Inma Benito, presidenta de la Federació Empresarial Hotelera de Mallorca. Els nostres munífics empresaris estan exultants perquè, durant els primers quatre mesos de l’any (aquells que antigament es coneixien amb la depriment denominació de “temporada baixa”) han aconseguit ingressar un 15% més que en l’exercici anterior, i perquè les previsions per als mesos d’estiu són encara més afalagadores: es manté la tendència a l’alça en els ingressos, però amb menys clients. Es veu que enguany no ha calgut habilitar tants trasters com a habitacions (òbviament, no declarades) per encabir-hi tota la massa humana que any rere any els nostres hotelers acostumen a emmagatzemar.

De manera que, com que ells han reduït el nombre de clients (tot i que no indiquin en quina quantitat ni percentatge), la culpa de la massificació i de la parctematització de Mallorca no la tenen ells, sinó el lloguer il·legal. Seria una teoria interessant, si no fos perquè la realitat evidencia que el lloguer turístic, legal o il·legal, no és més que una conseqüència perfectament descriptible i previsible del model turístic que ells mateixos han construït durant dècades de males pràctiques, i que l’única curiositat remarcable és que no hagi esclatat molt abans. Als hotelers, el lloguer turístic els emprenya perquè els disputa uns guanys que ells consideren també seus, com gairebé tot en aquesta illa, però per molt que ho neguin ells també saben que no és altra cosa que el simple reflex social de la seva manera cobdiciosa i depredadora d’entendre el negoci de l’hoteleria. El lloguer turístic no respon a cap altra motivació més que a la clàssica pregunta “si aquests s’estan forrant de mala manera, per què no he de poder jo aplegar alguna engruna?”. I a continuació que la pregunta es formulés, va ser qüestió de molt poc temps que les plataformes virtuals, amb Airbnb al capdavant, magnifiquessin i “professionalitzessin” (en la mesura que els pirates també són professionals del seu ofici) el tema a velocitat digital. Al final estem parlant sempre de rapinyaires buscant la manera de fotre-li a l’altre una espicossada de carneta, ni que es trobi ja en estat avançat de descomposició.

Val la pena recordar que els hotelers mallorquins confraternitzaven sense problemes amb un conseller del ram com Carlos Delgado, que es feia retratar a les caceres on acudia amb els testicles ensangonats d’un cérvol damunt el cap, però que no transigiren de cap manera amb el primer Pacte de Progrés, per la seva pretensió d’implantar una ecotaxa que els hauria obligat a declarar totes les pernoctacions que venien i venen en negre. I val la pena recordar també que Joan March, un dels pocs homes de negocis dignes d’aquest nom que ha donat Mallorca, es va negar a entrar en el negoci turístic per la mateixa raó que Don Vito Corleone va refusar de participar en el de tràfic de drogues: perquè el considerava un negoci indigne. Concretament, en Verga solia afirmar que el turisme, tal com es plantejava a Mallorca, era “un negoci per a beneits”, diner fàcil en mans de morts de gana sense escrúpols. Cap al·licient, cap categoria.

A l’inrevés del que diuen ells, els hotelers no tan sols tenen bona part de culpa d’haver fet de Mallorca un parc temàtic massificat, sinó que, com a conseqüència d’això mateix, tenen una implicació directa amb els mals estructurals que pateix actualment l’illa. El seu model turístic, combinat amb el lloc residual que ocupa Balears dins l’Estat de les autonomies, ha contribuït en gran mesura a fer d’aquesta comunitat la que més ingressa a les arques de l’Estat espanyol i la que menys inversions rep a canvi. Sumem-hi els pitjors resultats en educació als informes espanyols i europeus sobre la matèria, i per tant un mercat laboral no especialitzat en res que no siguin feines de temporada, cada vegada més precàries i mal remunerades, i obtindrem com a resultat un panorama de degradació i de desvertebració social que fa venir esgarrifances. Les relacions de causalitat no són gens difícils de traçar, i enmig de la decadència terminal que es dibuixa, creguin-me, senyors hotelers, que el lloguer il·legal no passa de ser un detall accessori. Poques vegades tants diners fets d’una manera tan barroera havien apuntalat una calamitat col·lectiva com la que vostès (no en solitari, però sí en gran mesura) han propiciat. Ara que ja es veu a venir i que ningú sap què fer per evitar-ho, almenys no intentin fer-se els innocents: la seva voracitat obtusa és la causa de la massificació i de les seves conseqüències.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Sebastià Alzamora
Sebastià Alzamora

Escriptor, crític literari i gestor cultural mallorquí. Autor de narrativa amb L'extinció (1999), Sara i Jeremies (2002), La pell i la princesa (2005), Nit de l'ànima (2007), Miracle a Llucmajor (2010), Crim de sang (2012), Dos amics de vint anys (2013) i La Malcontenta (2015) publicades a Edicions 62. També és autor de l'assaig sobre Gabriel Janer Manila L'escriptura del foc (Lleonard Muntaner, 1998).