Camine entre els tarongers: una plaga ha ennegrit les fulles i requerirà tractament. Es tracta d’una mena de mosca blanca, i les larves produeixen melassa i aquesta afavoreix l’aparició d’un fong que taca les fulles d’un polsim negre, com de sutge. Biològicament parlant és un cicle interessant, i la mosqueta alça el vol al meu pas, com si foren volves blanques. L’hort s’havia estalviat la plaga del cotonet de les Valls, una pesta difícil d’erradicar i que produeix una immediata devaluació del fruit, però ara ha aparegut aquesta, també exòtica, i més pròpia del cultiu del caqui. Els llauradors viuen amb l’angoixa de veure quedar-se la collita a l’arbre; qualsevol petit defecte pot produir la catàstrofe. Mire la negreta i em pregunte què passarà, com afectarà el fruit, si s’aconseguira aturar la plaga a temps, que va aparèixer en un vist i no vist, sens dubte degut a les altes temperatures de l’estiu.
El tractament implicarà un nou desemborsament, en un any extraordinàriament inclement. L’augment del preu de la llum ha posat el camp valencià contra les cordes: les factures cauen com martellades sobre els llauradors, inermes al davant de la pujada indecent del cost del quilovat, enredats en un nus gordià irresoluble. Viuen de la terra, necessiten l’aigua dels pous per a regar, però no la poden pagar. Com tampoc poden assumir l’augment del preu del gasoil, dels adobs, de la maquinària, de la vida en general. El camp valencià agonitza i alguns opten per abandonar els tarongers, que de seguida són envaïts per l’aràujia, aquella planta enfiladissa i cruel, vinguda de fora i promoguda pel canvi climàtic, que els acaba rematant.
Ho pense, mentre inspeccione l’hort. Vaig veure a la televisió una notícia sobre un llaurador que arrancava tot el seu camp i que li deia al periodista que ara mateix cultivar era com anar tota la setmana a la fàbrica i en el moment de cobrar haver de pagar. El periodista li preguntava per què els arrancava, i el llaurador va contestar que era dur veure morir els arbres, i que aquella era l’última inversió que feia en aquell camp. Tot i això em sorprèn tanta resignació. Potser ja fa massa anys que lluiten contra tot, contra l’augment dels preus, contra els controls fitosanitaris, contra la competència deslleial, amb la vinguda de fruita de Sudàfrica i altres llocs remots, que enfonsa els preus valencians.
En un marge de l’hort, creixen uns vells magraners. Han resistit els embats dels temps i els troncs tenen la bellesa de la fusta retorta i nuosa. Em trau dels meus pensaments un grup de cotorres, que alça el vol sorollosament, després d’haver rebentat els fruits, encara un mica verds. Aleshores, recorde la Madona del Magnificat, el tondo de Sandro Botticelli que es conserva als Uffizi, on mentre la marededeu escriu les primeres paraules de l’himne cristià (“Magnificat anima mea”), el Nen mantén a la mà una magrana, símbol de prosperitat i fertilitat (“Els teus recs són un paradís de magraners / amb fruits saborosos”, diu el Càntic dels càntics). Mire les magranes, esventrades per les cotorres, i els tarongers foscs per la negreta. I al bell mig de tot, sura evocador el rostre de Simonetta Vespucci, l’amant platònica de Botticelli, encarnada en Maria, mirant el Nen amb dolcesa, el qual també la fita, en un diàleg infinit i detingut en el temps, ple de transcendència. Aquelles mirades ens parlen de tot allò que ells saben que ocorrerà. I com malgrat tot, no poden fer res per a impedir-ho, perquè el seu destí ja està escrit. Aquell sentiment resignat d’acceptar el seu fat.
