Ja entenc que el conflicte és un recurs narratiu per excel·lència. En una època en què gairebé tot passa per allò que en diuen l’storytelling, és a dir, per captar l’atenció explicant històries, no és estrany que la informació també caigui en la lògica d’uns relats que són propis de la publicitat i, en general, de les Xarxes Socials. Tinc la impressió, doncs, que més que no pas informar-nos relatant fets -especialment en la informació política-, els mitjans de comunicació cada vegada més ens expliquen històries construïdes a partir de conflictes sovint insignificants que cal inflar en la mateixa proporció que se’n simplifica la naturalesa i se n’exagera la transcendència.
Aquesta contradicció entre la relativa irrellevància dels conflictes que es narren i la necessitat de fer-los grossos queda ben expressada en l’aplicació que es fa de la paraula “picabaralla”, que és com se’ls sol qualificar. Una picabaralla és, segons Joan Coromines, “una batussa sense gran motiu ni conseqüència”. És a dir, un fet insignificant tant en les causes com en els resultats. Tanmateix, l’ús habitual del terme en el llenguatge periodístic sembla que li ha conferit un significat ambivalent. És a dir, qualificant un conflicte de picabaralla, per una banda se n’exagera la naturalesa, mentre per l’altra se’l menysté, com si fos cosa de pati d’escola.
La primera víctima d’aplicar la lògica de l’storytelling a la informació política és, naturalment, la mateixa informació. És a dir, més que la veritat incontestable dels fets -una descripció que sovint és avorrida-, acaba important la interpretació interessada que se’n fa. La suposada informació acaba tenint un caràcter més especulatiu que descriptiu. L’especulació surt barata, si no gratis, mentre que la descripció objectiva porta feina, surt cara i és compromesa. Així, per analitzar una determinada realitat política es recorre a l’opinió de diversos actors -sense que necessàriament n’hagin de tenir una informació de fiar- per, des de les seves perspectives i interessos polítics contraposats, saber què en “pensen”. Unes opinions que, més que no pas analitzar els fets, s’incorporen al mateix combat polític.
L’exemple més clar en la política catalana del moment és el del relat dels conflictes -generalment també qualificats de picabaralles- al sí de Junts per Catalunya, on magnificar-ne la naturalesa ha passat a formar part de la baralla entre les dues formacions del govern. La situació és grotesca. Particularment, quan amb un notable recargolament retòric, el representant d’ERC demana a Junts que els seus conflictes no es traslladin al sí del Govern, una demanda que en ella mateixa vol fer palès el conflicte al sí del govern amb la voluntat de debilitar Junts presentant-los com una olla de grills. Com també és grotesc que el dirigent del PSC lamenti les discrepàncies entre els membres de la coalició de govern catalana, obviant les que té el seu partit amb el soci de coalició a Madrid. O com és de riure que els membres de Junts neguin sistemàticament cap mena de conflicte interior.
El resultat, en aquest exemple concret, és que finalment hom no sap quina és la gravetat d’unes discrepàncies que, com és d’esperar, mentre uns no paren de burxar-hi, els al·ludits es passen el dia desmentint-les. I és que el recurs de reduir la informació a la narració d’un conflicte impedeix conèixer-ne la complexitat. D’una banda, perquè una proporció ingent de la mateixa informació es construeix sobre una base merament declarativa: que si aquest diu això, que si l’altre ha dit allò... Així, es presenten amb un valor literal el que són declaracions que més que no pas desvelar res, s’han fet per amagar intencions diferents d’allò que es diu. Posem per cas, quan des d’una posició política determinada s’elogia un membre de la posició contrària, no pas com a reconeixement i respecte per l’adversari, sinó per generar noves desconfiances internes. N’hi ha molt de cinisme en política!
La pregunta de fons és si és possible informar, particularment de política, a partir només dels fets, tant si hi ha conflicte com, sobretot, quan no n’hi ha. Per posar també un exemple local: no és una notícia rellevant que a ERC no se li coneguin conflictes interns? Se’n podria informar, d’això? Si la representació de la realitat política que arriba al ciutadà és la que principalment es fa a través dels enfrontaments a les tertúlies radiofòniques o televisives, mentre periodísticament només se centri en l’especulació interessada sobre les dites “picabaralles” públiques -o publicades-, que llavors ningú no s’estranyi del fet que creixi la desconfiança generalitzada en la política i els polítics. I que ningú no s’estranyi del fet que s’imposin les mirades populistes de l’antipolítica que afavoreixen les formacions que neixen precisament per aprofitar aquesta desafecció.
