Diada Nacional a Barcelona. Migdia. Les persones que surten del Fossar de les Moreres es troben al Passeig del Born amb una imatge surrealista. Dos escenaris independentistes, molt a prop, un enfront de l’altre, i dues intervencions simultànies que es tapen mútuament. La potent veu d’una convidada basca fa gairebé impossible sentir la diputada Dolors Sabaté. És una anècdota, cert, però també una metàfora sobre l’independentisme.
L’any 2017, en un acte a favor de l’1 d’octubre, la dirigent de la CUP Mireia Boya, davant la mirada atònita de Jaume Asens, va advertir als Comuns que “Roma no paga a traïdors”. Des de llavors, s’han incorporat al llistat de botiflers Joan Tardà, el president Aragonès i Oriol Junqueras. Però el sectarisme no té aturador, i una de les pancartes de la manifestació de la Diada deia: “ERC, Junts i CUP: traïdors! No us tornarem a votar”. En cinc anys, Boya ha passat de repartir certificats de bons i mals patriotes a ser considerada una botiflera més. Potser per això, Eulàlia Reguant opina ara que “a Catalunya es reparteixen carnets de traïdors d’una forma molt banal”.
“I som on som; més val saber-ho i dir-ho”, escrivia Martí i Pol. Una part de l’independentisme no ho vol saber i, si ho sap, no ho vol dir. Jordi Sánchez va explicar que el 2017 es buscava, més que la independència, negociar amb l’Estat un referèndum acordat: va ser crucificat. Gabriela Serra va reconèixer que no s’havia dit la veritat a la gent i els opinadors cupaires van suar la cansalada per salvar-la del linxament.
Cinc anys després de l’1 i el 3 d’octubre del 2017, caldria que tota la societat catalana reflexionés sobre què va passar aquells dies. Ara, alguns se’n volen apropiar quan l’única propietària és la ciutadania. Potser els qui van encertar el diagnòstic van ser aquells Comuns titllats de traïdors que van parlar de jornades de mobilització i no d’un referèndum del que es pogués despendre un mandat; els observadors internacionals ho van certificar.
El dia 1 van votar més de 2 milions de persones, un gran èxit, però suposava un 43 % del cens. S’hi va afegir gent en veure les càrregues brutals de la policia estatal. Més de 200.000 vots no es van decantar per la independència. Marta Rovira, d’ERC, ha reconegut que l’àmplia protesta del dia 3 va ser “en defensa de la democràcia i contra la repressió”. Exemples d’una pluralitat perduda.
El moviment continua essent important però avui és més petit i crispat. Hi ha dirigents independentistes que reconeixen en privat que la independència no arribarà abans de 10 anys; d’altres, més realistes, la situen més enllà en cas que arribi. Però no s’atreveixen a dir-ho públicament. Segons el president Mas, “ens trobem en un entreacte que no sabem quan durarà”. I alguns continuen nodrint les esperances d’una gent que combat la lògica frustració amb la desqualificació de tots els partits polítics. Perillós. I més davant la doble crisi: del Govern i de Junts.
Junts, ERC i la CUP van cometre l’error d’enterrar el Pacte Nacional pel Referèndum; havia assolit un nivell de pluralitat i transversalitat que ara no existeix: hi eren, per exemple, els sindicats majoritaris, CCOO i UGT. I també havia aconseguit destacades solidaritats externes: el poeta Luis García Montero va reivindicar el dret a decidir des de Barcelona. I la candidata dels Verds a la Comissió Europea, Ska Keller, ho va fer des de Brussel·les.
El Pacte plantejava una sortida legal i possible: un referèndum acordat encara que no fos jurídicament vinculant, l’alternativa que havia apuntat Rubio Llorente, un dels juristes de referència del PSOE. Era una exigència tan difícil d’aconseguir com de combatre. Avui cal que les dues parts expliquin si hi ha marge de negociació entre l’exigència d’amnistia i autodeterminació i l’immobilisme. Mesures legals “amb els efectes de l’amnistia” sense Llei d’Amnistia? El referèndum acordat que preveia el Pacte? No té sentit amagar que l’Informe Cilevics ubica la negociació dins el marc constitucional. Aragonés proposa ara l’Acord de Claredat, ja plantejat pels Comuns, però avui és més feble; i amb el titular no n’hi ha prou.
L’independentisme no és l’únic responsable de la situació actual. Més enllà de la impresentable dreta espanyolista, hi ha la por del PSOE a moure fitxa, reformar el delicte de sedició i omplir de contingut la Taula de Diàleg. I l’actitud d’una part de l’esquerra catalana radicalitzada que flirteja amb Societat Civil Catalana i critica les injustificables votacions del 6 i 7 de setembre al Parlament però no l’aplicació de l’article 155 i les condemnes injustes. Oblida que el catalanisme d’esquerres i l’Assemblea de Catalunya, que no defensaven la independència, no consideraven l’independentisme com un enemic. El sobiranisme d’esquerres és més necessari que mai. Com ho va ser durant l’1 i el 3 d’octubre.
