Carolyn Steel, Glovo i l'amnèsia alimentària

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

L'editorial Capitan Swing publicarà en les pròximes setmanes Sitopia, el darrer llibre de Carolyn Steel. Es tracta de la continuació de la seua anterior -i aclamada- obra, Ciudades hambrientas, un llibre on aquesta arquitecta londinenca s'endinsava en com el menjar i la provisió d'aliments han motllejat les ciutats al llarg de la història; en com el gruix de les ciutats europees tenen, en la seua trama urbana, indicis de com s'organitzava aquest fenomen tan bàsic -assegurar i facilitar una provisió d'aliments ordenada- per a la pervivència de les civilitzacions.

Si bé Steel se centra de forma molt detallada en el cas de Londres, l'exercici d'identificació que aquesta arquitecta fa és extrapolable al gruix de les ciutats europees que han mantingut la seua trama urbana medieval. València, amb les seues 2.100 hectàrees de nucli històric, n'és un exemple reeixit. A tocar del portentós Mercat Central, hi ha, per exemple, el carrer Carnissers. Uns 300 metres més enllà, tot desembocant a les Torres de Quart, que un dia foren porta d'eixida de la ciutat cap a l'Horta, hi ha el carrer dels Aladrers. Al darrere de la Llotja de la Seda es pot identificar el carrer del Repés, on el 'mustasaf' -un funcionari de la València medieval- s'encarregava de verificar les reclamacions que es produïen en les compres on el comprador no estava conforme amb el pes. I no cal ser una llumenera per endevinar que, per proveir-se de sal, les famílies de la ciutat havien d'acudir al carrer Salines, a tocar del Portar de la Valldigna.

No és, en tot cas, aquella part del llibre, la que ha convertit Steel en una celebritat -que també-. Perquè si una virtut té el llibre de Steel és la de fer visible allò que, per normalitzat, ha deixat de fer-se visible: que els éssers humans hem perdut la consciència d'on provenen els aliments i negligim, de forma quasi obscena, les externalitats negatives dels processos agroindustrials. Aquesta amnèsia alimentària és el producte d'un procés urbanitzador sense precedents en la història de la humanitat. Com més urbans, menys conscients som de quin és l'origen d'allò que ens alimenta. El gran desafiament de la humanitat és, avisa Steel, ser capaços d'alimentar aquestes gernacions humanes sense malmetre al planeta. Hem naturalitzat uns hàbits nutricionals que no són sostenibles. És una derivada -la del model d'alimentació- que cal introduir en l'equació amb la qual volem combatre l'emergència climàtica. Hauríem d'anar assumint que tenim mala peça al teler.

Penso en tot això el mateix dia que el Ministeri de Treball ha fet pública una multa històrica a Glovo: la multinacional haurà de pagar 79 milions d'euros per emprar 10.000 falsos autònoms a Barcelona i València. És un fenomen -el de la popularització i normalització del delivery- que no deixa de causar-me curiositat. No és que hagen descobert la roda -que això mateix ja ho feia Telepizza fa 20 anys!- però han naturalitzat un servei que els nostres avis i àvies no haurien ni imaginat. En la societat de la pressa i la instantaneïtat, una aplicació et permet disposar de menjar cuinat en mitja hora. Sense embrutar una paella; sense obrir la nevera; sense haver de planificar amb dies d'antelació. Fàcil i ràpid. Segons la consultora Kantar, el creixement interanual previst per als pròxims anys en el sector del repartiment a domicili de menjar és del 10,7%. Es calcula que el 45% de les persones van fer ús d'aquest recurs durant 2021. Ja hi ha restaurants, de fet, que fan ofertes especials per menús setmanals. No podem ignorar el que és evident: que aquest és un fenomen que ha vingut per quedar-se, un nínxol de negoci que ha trobat en les generacions més joves, i, per tant, més abocades a l'ús de les aplicacions de mòbil, una gran bossa de clients potencials.

Em pregunto què pensaria Carolyn Steel de tot plegat. A Ciudades hambientas no ho esmentava i desconec si en deu fer referència a SitopiaSteel evidenciava en el seu llibre la desconnexió mental i emocional respecte dels processos de producció dels aliments. Ara la cosa va un poc més enllà: estem externalitzant el procés mateix de cuinar. La cosa en si no és extraordinària: al capdavall, eixir a sopar o a dinar a un restaurant és precisament això. Ara bé, el que sí resulta més extraordinari és com, una part notable de la població, especialment en l'àmbit urbà, ha naturalitzat aquesta opció en el seu dia a dia, sense que es plantege, clar, cap dubte moral sobre el sistema de precarietat que aquest model preconitza. Resulta paradoxal que tot això ocórrega quan, a més a més, des de la Unió Europea es preconitzen polítiques de l'estil from farm to fork (de la granja a la taula), que persegueixen, almenys sobre el paper, aproximar productors i consumidors i, alhora, reduir la petjada ecològica del model agroindustrial vigent.

Potser arribarà el dia que no ens caldran cuines a casa. Sona a distopia, però no ho és tant. En alguns països asiàtics això ha deixat de ser una excentricitat. Qualsevol que haja viscut als Estats Units haurà constatat la pobresa culinària d'aquesta cultura. La sensació, ací, és que fem passes agegantades per emular aquells models. No s'ha de perdre de vista que durant dècades les dones fórem les transmissores d'aquells coneixements invisibles i gens reconeguts. La pèrdua de sabers culinaris, accentuada a cada nova generació, és extraordinària. Hi ha un patrimoni gastronòmic que s'està perdent a passos de gegant, en bona mesura perquè vivim en societats apressades on el temps ha passat a ser un bé de luxe. Poser hauríem de començar a preguntar-nos si, tot plegat, no resulta tan insà com esquizofrènic.  

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Violeta Tena
Violeta Tena

Periodista d'EL TEMPS.