Mentre a Ucraïna continua la guerra, després de dos mesos de violència i destrucció, em refugie en els llibres de vell. En un catàleg d’una llibreria francesa he trobat l’assaig Examen del materialisme, de Nicolas Bergier. Mire per internet l’estat del llibre, de l’enquadernació, la descripció general. Bergier era un jesuïta protegit pel monarca Lluís XV, i la bèstia ferotge dels il·lustrats. Diderot parlava d’ell com la carabassa Bergier, perquè estava gros con un teixó. Vivia al mateix Versalles, on feia de confessor de la família reial, i des d’allí combatia Voltaire i Rousseau, aquells dos odiosos deistes als quals acusava de ser els precursors dels ateus. D’un deista (és a dir, d’algú que creu en Déu però que posa en dubte els principals dogmes de l’església) a un ateu sols hi ha un petit pas, deia Bergier, potser amb raó.
Mire el llibre: vora sis-centes planes, en dos gruixuts volums de lletra atapeïda. Aquell llibre naix com una resposta al baró d’Holbach, que acabava d’enllestir Sistema de la natura, una obra atea, i al parer de l’abat “el llibre més terrible des de la creació del món”. El baró liderava un grup de lliurepensadors vertaderament pugnaç i brillant, entre ells l’abat de Prades i Diderot. En les belles cartes a Sophie Volland, el filòsof de l’Enciclopèdia li explica a la seua amant algunes d’aquelles reunions, sempre desorbitades i divertides, memorables i plenes de fogositat. I a Examen del materialisme Bergier rebat punt per punt el sistema filosòfic del baró d’Holbach, amb un llepafilisme sorprenent, mostrant algunes de les contradiccions en les quals queia i posant en ridícul la seua incredulitat. En canvi, Bergier predicava que allò que ens fa creure és “l’amor que Déu té en nosaltres” i sobre aquest fet aparentment inqüestionable construïa tota la seua bastida filosòfica.
Mire de nou aquest llibre. Fa poc he llegit La memòria vegetal, d’Umberto Eco, on explica el seu amor pels llibres de vell: “A la memòria que el llibre transmet (...) cal afegir la memòria que vessa com a cosa física, el perfum de la història de la qual està impregnat”. Pense en el primer propietari d’aquells volums, que va manar enquadernar luxosament, i que degué llegir, punt per punt, gaudint de l’autoritat del jesuïta, mentre ridiculitza les opinions del baró. Com ara quan aquest explica que tot és matèria, tant l’home com l’ànima, i que aquest no té res substancialment diferent de la resta d’animals. O que Déu no existeix: “A causa de desconèixer la natura, el gènere humà va crear déus que esdevingueren els únics motius de les seues esperances i de les seues temences”. O que l’ànima és “una substància desconeguda que actua d’una manera desconeguda sobre el nostre cos” i que “el dogma de l’espiritualitat no ens ofereix en efecte més que una vaga idea o més aviat una absència d’idees”.
Tots dos sabien tot allò que s’hi jugaven, i tot allò que podia ocasionar la victòria del pensament materialista, és a dir, el triomf d’un pensament filosòfic deslligat de la religió i de qualsevol tipus de revelació. Finalment, d’Holbach va guanyar la partida a l’apòstol Bergier, com era denominat pels seus seguidors, i des de Charles Darwin el sistema de la natura és del tot independent de qualsevol imposició religiosa.
I ara, en aquella llibreria de vell, es ven el patracol arnat de Bergier, a un preu ridícul, cosa que mai no succeeix amb l’obra impia de d’Holbach. Pense en això, mentre a Ucraïna segueixen els bombardejos, les escaramusses, la batalla cruenta per un bocí de terra, que està capgirant-ho tot, fent trontollar el nostre precari món. Les lúcides impertinències del baró mantenen el seu vigor, i, en canvi, tota aquella paperassa de l’apòstol Bergier és d’una feixuguesa que tira d’esquenes. “Les passions de l’home són com el foc, que és alhora necessari per a la vida i capaç de produir els més terribles estralls”, escrivia d’Holbach. Això mateix. I Déu no hi té res a fer.
