La defunció i les cerimònies d’enterrament de la monarca britànica, Elisabet II del Regne Unit, han ocupat bona part dels espais informatius des del passat 8 de setembre. L’afecció dels anglesos a la tradició i a la solemnitat ha ofert un espectacle fascinant a la resta del món. “Pompa i circumstància”, el títol que porten aquelles marxes militars d’Edward Elgard prenent l’expressió de l’Otel·lo de Shakespeare, és un concepte que sovint s’empra per referir-se a la cerimoniositat imperant en aquella illa entre el mar del Nord i el mar d’Irlanda.
No hi ha cap mena de dubte que els anglesos són els occidentals més aferrats a la tradició. D’aquí ve aquesta exaltació desmesurada de la monarquia, el principal símbol de la continuïtat de les institucions pròpies. És clar que la relació entre poble i corona no sempre ha estat de flors i violes: com és ben sabut, Carles I d’Anglaterra va ser decapitat l’any 1649, cosa que indubtablement va ajudar a acabar amb qualsevol vel·leïtat absolutista. Si hagués passat arreu algun fet semblant, possiblement haurien sobreviscut més monarquies.
El funeral d’Elisabet II ha aplegat centenars de caps d’Estat i altres mandataris a Londres, entre els quals alguns altres monarques com els espanyols, tant els retirats com els pretesament –és un dir- actius. El govern espanyol ha hagut de fer autèntiques giragonses argumentals per explicar la presència de Joan Carles I al costat de Felip VI. Per més que s’hi esforcin, no es pot amagar que el segon és fill del seu pare i que a ell li deu el privilegi de viure de l’erari públic. Així funciona la monarquia. Que l’emèrit hagués de plegar per pispa i esquenadret representa que posa en una situació desagradable al titular actual de la corona, però no prou com per renunciar a un càrrec transmès de dictador a fugitiu.
A Joan Carles I se l’ha vist inoportunament descollonar-se de riure en plena cerimònia, estampa que indica que està bé i que viu prou despreocupat. Això sí, per qüestions d’edat hauria de ser el proper titular de la corona espanyola a posar els dos peus a l’altre barri. La comparació amb els inacabables funerals d’aquests dies es fa inevitable. L’accidentada història recent de la monarquia espanyola fa que els exemples peninsulars més recents d’una cerimònia similar no siguin ben bé equiparables. Joan de Borbó, el pare de Joan Carles I, va morir sense ser rei, atès que Franco se’l va saltar a l’hora de nomenar nou cap d’estat. El seu funeral es va oficiar el 3 d’abril de 1993. El fèretre va sortir del Palau Reial de Madrid, per la porta de la plaça de l’Almudena, estirat per un carro de cavalls entre bandes militars i la Guàrdia Reial. Després el van carregar a un cotxe de morts Mercedes Benz per traslladar-lo al monestir d’El Escorial, on s’hi van oficiar les exèquies per després soterrar-lo a Cripta Reial, l’indret on hi reposen les restes de diversos Àustries i Borbons, començant pel famós emperador Carles.
Tretze anys abans, allà mateix, s’hi havia fet el funeral d’Alfons XIII. Havia mort anys enrere, el 28 de febrer de 1941, i ho havia fet a Roma després d’haver hagut de fugir. La seva afició a la intervenció política i el seu suport a la dictadura de Primo de Rivera van esperonar l’arribada de la Segona República. Alfons XIII va ser enterrat a l’església de Santa Maria de Montserrat de la capital italiana. Aquest temple havia estat l’església nacional de la Corona d’Aragó al caput mundi, però va ser unificada amb la castellana de Sant Jaume dels Espanyols a principis del segle XIX i avui en fan dir Iglesia Nacional Española de Santiago y Montserrat. A la capella que conté les despulles dels papes Borja s’hi va afegir un nou sepulcre, que va allotjar les restes del rei destronat fins el 1980. Aleshores va ser quan les van exhumar per transportar-les amb un vaixell militar fins a Cartagena per després passar per un parell d’helicòpters i un avió fins arribar a El Escorial.
Tal com estan les coses, no sabem si el funeral de Joan Carles I implicarà transport marítim o aeri com el del seu avi. Qui sap si reposarà durant dècades a la catedral de Sant Josep d’Abu Dhabi. Fins i tot, hauríem de veure fins a quin grau se celebrarà una cerimònia d’estat, tenint en compte la suposada incomoditat que genera a les institucions espanyoles. El que està clar és que els partits i els mitjans dinàstics pretendran exaltar-ne les virtuts, repetint-nos la història del rei que va salvar la democràcia, però segur que no es podrà reproduir aquest elogi del “sentit del deure” que unànimement s’ha fet d’Elisabet II.
