Nova York està infestada de rates. El temps de confinament de la pandèmia fou decisiu i aquestes es feren amb la ciutat. I ara corren per totes bandes, a ple dia, apujant-se als muntons de fem, que s’apinyen per totes bandes. La gent no s’immuta i tan sols els turistes fan crits d’espant, com també ho fan amb les panderoles. Un borratxo dorm la mona estés a terra sota un cel infernal, enfront d’un d’aquests llocs ambulants que venen menjar indi: l’encarregat del lloc venta les brases i tota l’avinguda fa olor de carn torrada. Les rates s’exciten i corren unes rere altres, s’encalcen, copulen, es mosseguen, són immortals. A la nit eixiran en tromba i de res serviran els paranys de raticides posats per les autoritats municipals; la ciutat ha capitulat i s’ha acostumat a conviure amb elles. Hi ha massa fem al carrer, massa restes de menjar a les taules dels parcs, massa amagatalls al metro, el subsòl de Nova York bull, tot és febricitant i descomunal, sota una temperatura de rècord.
No recordava Nova York tan brut. Els turistes m’expliquen anècdotes semblants, de moments colpidors que impregnen les retines per sempre. La gran metròpoli sembla desbordada, mentre pels carrers vola una estranya plaga, una mena de xinxa amb les ales anteriors blanques amb punts negres, i les posteriors vermelles, una autèntica bellesa, que seria admirada si no fos perquè s’alimenta de la saba dels arbres i els defolia, de vegades causant-los la mort. La gent les aixafa, i queden els seus cossos d’arlequí per terra, creant una marca groguenca en el paviment grisenc de les voreres, i en els bassiols pudents d’una tronada d’estiu suren bocins d’ales, com si foren restes de confeti.
Mentre camine per Nova York pense en aquest punt de no retorn, quan de colp i volta entenga’m que ja tot és irrecuperable i que ja no podem regressar on érem. Hem viscut sense mirar enrere, sense atendre les més elementals advertències, amb una voracitat que es reflecteix en la gernació humana que s’apinya a Times Square, en aquella icona mundial de llums fosforescents, pantalles colossals i anuncis de cossos d’actrius bronzejats que publiciten una crema cara, o una marca de roba interior. Les allaus de turistes fan de Nova York una ciutat que no es pot aturar ni un segon, que viu en una mena d’espiral suïcida, i on, a més a més. milions de persones de tot el món hi volen arribar, per a poder participar en aquella catarsi brutal i col·lectiva del capitalisme més desbocat.
Em refugie a Central Park. La calor és de nou angoixant, però almenys allí no fa olor de carn torrada amb espècies. Els turistes recorren el parc amb bicicleta, suant la gota grossa, alguns d’ells deixant-se el fetge amb l’esforç, perquè el parc té les seues inesperades pujadetes. Busque una ombra, sota un pi, i m’hi assec, per a recuperar el ble. Una mica més enllà una parella d’enamorats es fa magarrufes sota un bell auró. Els mire de reüll i aleshores és quan veig passar com una fulguració un estel ataronjat, de vol en ziga-zaga, i que reconec de seguida. L’havia vist a Concord, durant la meua visita a la casa d’Emerson, però no esperava retrobar-la allí, al bell mig de la urbs més brutal. M’acoste a poc a poc fins a unes flors groguenques on s’hi ha posat i, en efecte, és una papallona monarca. Aleshores, pense que aquell lepidòpter durant dos mesos recorrerà milers de quilòmetres fins arribar a Mèxic, on s’hi reunirà amb centenars de milers dels seus congèneres. I allà hivernarà, fins que a la primavera següent torne a reiniciar el seu extravagant cicle vital i regresse a aquestes terres del nord. Un comportament que la monarca fa realitat any rere any, i des de milers d’anys. I de colp i volta m’emociona, aquella exposició de vida genuïna, al bell mig de les rates, dels hotdogs, dels venedors ambulants de marihuana, de les botiguetes de quincalleria, de l’exposició de tanta vulgaritat infinita. Aquella monarca encara atresora la puresa de l’autenticitat, la màgia de la irrepetibilitat, i el seus gens són com diamants que il·luminen Central Park. I pense que potser encara no està tot perdut.
