Llegir el passat continua sent clau per a entendre el present. I el futur. Dins d’una societat en què les humanitats estan més qüestionades que mai per un pragmatisme malentès, matèries com la llengua, la filosofia i, és clar, la història esdevenen essencials per a assolir un punt ben difícil en moments de desorientació alta: la comprensió, ni que siga mínima o superficial, d’allò que ens passa.
El valor de la història —de llegir el passat, al capdavall— és tan inqüestionable i resulta una pràctica tan imprescindible que, potser per això mateix, fa tremolar els qui governen el present i aspiren a controlar el futur. El lúcid George Orwell ja va intuir-ho quan, per boca d’O’Brien, el personatge sinistre que fiscalitza la vida del protagonista Winston Smith, recorda un eslògan del Partit: “Qui controla el passat controla el futur, qui controla el present, controla el passat”. Cal recordar que la feina de Winston era, precisament, modificar els textos dels diaris vells perquè quadraren amb el relat polític del Partit en cada moment. Unes fake news retroactives avant la lettre, com qui diu.
No ens cal, però, anar-nos-en fins a Anglaterra, ni al món distòpic de 1984. Ací mateix, a casa nostra, país de grans historiadors, tenim textos a bastament per a entendre el nostre passat, des de la data fundacional del 9 d’octubre de 1238, tot passant per una edat moderna de digestió difícil —la Decadència, en dèiem a nivell literari, fins fa quatre dies—, un segle XIX més aviat depressiu i el segle XX, coronat amb una Transició massa edulcorada per la història oficial —oficial espanyola, és clar—, que cal llegir i rellegir per a entendre el present. Per a entendre’ns avui.
La planúria i l’apassionament excessiu amb què solem llegir Joan Fuster corre el risc de deixar fora alguns elements entre línies, quasi matisos de color subtil sobre un llenç llampant, que expliquen moltes coses que ens passen avui. I que, per sort o per desgràcia, ens continuaran passant demà. Fuster, sempre pendent de les variacions socials, “fins i tot de les més tènues”, dona claus que, dècades després de l’escriptura i, fins i tot, de la mort física, que no cívica, de l’escriptor expliquen la nostra realitat política actual amb la mateixa precisió i vigència que una crònica de Víctor Maceda o de Quico Arabí.
Resulta impossible, per exemple, llegir Poetes, moriscos i capellans sense quedar corprès d’una agror ben propera, sobretot pel que fa als capítols sobre els musulmans valencians. Primer, pel xoc que suposa entendre que la gran fita jaumina era també, és clar, una colonització terrible que va convertir els moriscos en una autèntica minoria nacional dins del nou sistema social; en segon lloc, perquè podem sentir sobre la pell pròpia el que degueren patir aquells homes i dones que només podien aspirar a sobreviure mentre el seu món s’ensorrava. Fuster, de fet, va citar en un parell d’ocasions a Josep Estevan, bisbe d’Oriola: “Cuando los pueblos están sujetos a un mismo imperio, los vasallos tienen la obligación de aprender la lengua de su dueño”. Parlava, en concret, de l’àrab —l’algaravia— dels moriscos, però la sentència va caure després sobre qualsevol cristià de parla no castellana. Una frase que explica moltes coses de la dreta d’avui, de Vox i que, fins i tot, comparteix esperit amb l’article 3 de la constitució espanyola, aquell que marca “el deure” —l’obligació, per tant— de conèixer l’espanyol, la qual cosa només és un dret, a tot estirar, en les altres llengües estatals. I no en totes.
També costa no veure certs polítics, com el líder del PP valencià, Carlos Mazón, quan Fuster parla del “ressentiment” per la condició “provinciana” en perdre els Furs “por justo derecho de conquista”. El “provincià” accepta la dominació o dependència de manera submisa, però ressentida, i projecta la ràbia “sobre els altres “pobles” provincians”. “Es el ressentiment que podem observar ben net”, diu Fuster, “en aquells paisans nostres que manifesten alguna fòbia contra el Principat”. Un mal de la dreta nostrada que s’estén com a taca d’oli, fins i tot, pels partits compromesos en què no t’ho hagueres esperat mai. Un “provincialisme”, per cert, que Fuster ja intuïa que derivava cap a “un alacantinisme de certa tossuderia” que, al capdavall, i sense entrar en la qüestió dels països incòmodes, acaba per negar la mateixa valencianitat.
I així seguim, enfangats en batalles seculars que no s’entenen sense mirar enrere. Sense una lectura —o una relectura seriosa— que alguns “dels nostres” haurien de fer de manera urgent. No siga que acaben per fer-nos engolir renúncies i submissions antigues, tot donant excuses roïnes que portem escoltant des del segle XVI. Com a mínim.
