Si parlar clar és virtut, Jaume Giró és un home virtuós. Ni que sigui a risc de prendre mal o passar a engruixir la llista de botiflers i traïdors. És un dels consellers que brilla amb llum pròpia i que expressa idees sense permetre un tutelatge, sense pànic per sortir del guió.
Si Trias és l'esperança blanca per no consolidar la trompada d'Elsa Artadi a Barcelona, Giró és l'únic que sembla en condicions de moderar la permanent fugida endavant d'un partit ostatge d'una facció cada cop més estèrilment radicalitzada.
Tothom a Junts, en privat, considera que la proposta de l’ANC és l’enèsim foc d’encenalls. Però fan el mec si així creuen que serveix per desgastar o estigmatitzar els republicans. Excepte Torra, al que ara li pesa a la consciència tres d’anys d’una Presidència funesta. Per a oblidar.
Hauria volgut Torra prémer el botó vermell. I no és tant que no s’hi atrevís com que va ser incapaç de trobar la tecla de l’Enter. De Torra no en parlaven bé ni a Waterloo. Puigdemont ja el va advertir en el seu dia que no fes el número de la pancarta perquè se l’acabaria empassant. I així va ser, ell mateix la va fer retirar.
A Torra, com a Turull, el president legítim li va llegir la cartilla un estiu. La diferència, però, és substancial. Turull és el secretari general del partit de Puigdemont mentre que Torra era el titular de la Generalitat. Torra va demanar permís per fer canvis al Govern i va entregar la capacitat presidencial per convocar eleccions. L’eina més poderosa del governant. La va sotmetre a interessos espuris, de partit. I així es va empassar tota quanta dignitat li quedava. Cada nit somiava amb tocar les estrelles i cada matí s’alçava arrossegant els peus pel terra. Avui fa tuits des de l’Oficina Presidencial.
A Giró també l’observen amb desdeny uns i altres. Però no com a Torra. Els republicans més vius perquè saben que és una amenaça. També pels juntaires més esvalotats. Els deixa en evidència.
Giró deia aquests dies el que ni uns ni altres no gosen dir. Que per aprovar els pressupostos cal una mirada àmplia i que és un absurd excloure el PSC. Es fa molt difícil d’entendre que s’aprovin tan mansament els de la Diputació de Barcelona i els de tot l’arc metropolità i que després s’exclogui al PSC de parlar-ne a la Generalitat. Cosa similar passa a ERC, que negocia amb llum i taquígrafs els pressupostos de l’Estat amb els socialistes i al seu torn barra el pas al PSC no ja a negociar-los a Catalunya, sinó senzillament a parlar-ne. És obvi que per a ERC té un sentit estratègic perquè té en el PSC l’adversari a batre. Però és de difícil comprensió per al ciutadà mitjà.
Però encara hi ha una segona ficció que es manté com a escenificació i que té quelcom de tragicòmica. La negociació pressupostària amb una CUP que, en cap cas, aprovarà els Pressupostos Giró-Aragonès. No ha passat ni passarà. Giró, lògicament, vol aprovar els Pressupostos i deu pensar que el temps per fer comèdia és finit. I sap que si els vol aprovar només ho farà amb Comuns o, tal vegada i en defecte, amb els Socialistes. Amb ningú més.
Cap dels actuals consellers de Junts veu clar deixar el Govern. Ni tan sols Puigneró, sempre prest a posar el dit a l’ull al president Aragonès. I, per a més claredat, els capitostos de Junts que volen rebentar el Govern (Puigdemont i Borràs) ja eren manifestament hostils a investir un republicà. De fet, aquesta va ser també la seva actitud durant la campanya electoral. La nit electoral va ser un tràngol per a Puigdemont i Borràs. És dur ser els que protagonitzen la primera (i més dolorosa) derrota davant ERC en unes eleccions catalanes amb un candidat que no era pas Oriol Junqueras, bèstia negra dels postconvergents.
Els republicans pateixen. Sí. Defensen una estratègia que ha enterrat el “tenim pressa” per la de la correlació de forces. Són l’ase dels cops de la frustració que explota Puigdemont (i el puigdemontisme) sense treva a pesar que un dia li pugui rebentar també a la cara al president legítim. Necessiten demostrar més determinació, obtenir rèdits més clars en el “mentrestant”. Però són els únics que miren endavant i entenen l’1 d’Octubre com el principi de tot i no pas el final de res. La mateixa mirada de Trias i Giró en aquest aspecte. Mirar endavant i reprendre un camí, sabedors que no és una cursa de 100 metres sinó de mitja distància.
