Veig a l’Arnold Arboretum, el jardí botànic de Boston, un colibrí vora uns lligaboscs. La imatge dura uns quants segons, però els suficients per a copsar el seu vol prodigiós, i l’estel verd que deixa al seu pas. A Massachusetts sols hi ha una espècie de colibrí, i la identificació per tant no té pèrdua. L’Arnold Arboretum es troba aquests mesos d’estiu curull de flors, i segons diuen els colibrís han de menjar al dia l’equivalent del seu pes. Això explica aquell vol ultraràpid (cinquanta-cinc batecs de les ales per segon) i al mateix aquella manera d’espletar el nèctar totes les flors que es troben al seu pas. Una mica més enllà, trobe una gran vespa que ha capturat una cigala: amb grans dificultats l’arrossega per la gespa. Es tracta de l’així coneguda “cicada killer”, l’assassina de les cigales, un himenòpter especialitzat a caçar aquesta mena d’insectes. La vespa busca un lloc adient per a enterrar la pressa i posar-hi els seus ous, d’on naixeran noves vespes a la primavera de l’any següent.
Mentre camine per l’Arboretum, pense en tot plegat, en aquestes xarxes ecològiques tan peculiars. Moltes plantes han adaptat la forma de les flors per a ser visitades pels colibrís, de tal manera que s’ha produït un fort procés coevolutiu. També la vespa assassina de cigales ha arribat a aquest grau d’hiperespecialització, i el seu cicle biològic depèn profundament del del seu hoste. I resulta tot un espectacle veure aquella vespa maldant per immobilitzar una presa tan robusta i poderosa com una cigala.
Uns depenen dels altres. L’any 1836, Ralph Waldo Emerson va publicar el seu llibre Nature, on entre moltes altres idees insistia en la circularitat que observava a la natura, de tal manera que tota forma vivent d’un ecosistema estava relacionada amb una altra i acabaven depenent intrínsecament. L’exemple que hi va posar va ser precisament el del colibrí, el bec del qual està adaptat per a arribar al nèctar de les orquídies tropicals. Charles Darwin encara no havia publicat la seua teoria de la selecció natural, per la qual cosa el pensament d’Emerson és particularment innovador i suggeridor. Fins al punt que, anys després, el pintor Martin Johnson Heade s’especialitzaria en pintar quadres amb orquídies i colibrís, com el preciós Jungle orchids and hummingbirds (1872). I d’aquesta manera, Heade va crear un nou gènere, suggeridor i exquisit. Com ell mateix declarava, era un maníac de les orquídies i els colibrís. Gràcies a Emerson i potser també a Darwin, que l’any 1862 publicaria el seu prodigiós assaig La fertilització de les orquídies.
I escriu Emerson, a Nature: “La naturalesa és una llengua i cada nou fet que un aprèn és una nova paraula; però no és una llengua feta a trossos i morta en el diccionari, sinó una llengua reunida en un sentit molt significatiu i universal. Desitge aprendre aquesta llengua, no per a conèixer una nova gramàtica, sinó per a llegir el gran llibre en què està escrit en aqueixa llengua”. I així fou, en efecte. Emerson va contribuir a desxifrar la llengua amb què està escrit el gran llibre de la naturalesa.
Camine cap a la porta d’eixida de l’Arboretum. Els visitants són d’allò més variats, fent sport, caminant tranquil·lament, o passejant el gos (dogwalking time). Pocs es fixen en les plantes, i pocs semblen voler llegir el gran llibre de la naturalesa. Un mascle de cardenal es posa en una bardissa, amb el seu plomatge vermell encés. La femella té un color verdosenc, tirant a color cafè. Charles Darwin va parlar de selecció sexual per tal d’explicar aquell fort dimorfisme entre el mascle i la femella, i va posar molts exemples aparatosos i fascinants. Aleshores, pense que Emerson i Darwin foren vertaders torsimanys de la naturalesa que ens varen ensenyar a llegir el gran llibre de la vida. I estaríem ben cecs si no hagueren existit.
