Expliquen que fa uns quants anys un intel·lectuals catalans van anar a Moscou a intentar entendre les transformacions que havia viscut Rússia parlant amb intel·lectuals russos. A un d’aquests intel·lectuals li van preguntar com era que una figura tan ben valorada a occident com Gorbatxov fos tan impopular ja en aquells moments a Rússia i en canvi una figura que des d’occident semblava gairebé caricaturesca com Ieltsin tingués allà una enorme popularitat. L’intel·lectual rus els va respondre, no sé si com una descripció o com una valoració, que Ieltsin encarnava perfectament l’ànima russa.: I Gorbatxov? Gorbatxov no; Gorbatxov és un demòcrata.
Apart d’aqueta curiosa contraposició entre l’ànima russa i la democràcia –o, si es vol, el sistema polític i de valors de la il·lustració occidental-, el que va quedar clar als visitants catalans és que des de la perspectiva russa Gorbatxov no era tant sols el qui havia iniciat el camí de transició entre una dictadura i una democràcia, sinó sobretot el que havia permès o incitat la disgregació de l’antiga Unió Soviètica, el que podríem anomenar el final (de moment) de l’imperi rus. És a dir, el balanç de l‘era Gorbatxov, des de Rússia, no es feia només ni principalment en termes de dictadura/democràcia. Es feia sobretot en termes de projecte nacional, de liquidació del projecte imperial rus, que la Unió Soviètica havia heretat del tsarisme. Com deien alguns observadors occidentals en plena era comunista, la política de l’antiga Unió Soviètica era en un deu per cent soviètica (o comunista, si es vol dir així) i en un noranta per cent russa. Era sobre aquest noranta per cent que es valorava (malament) Gorbatxov.
En el moment de la seva mort, mentre occident recordava Gorbatxov com l’home que va començar a dur Rússia a la democràcia –una democràcia que mai no s’assoliria del tot i que quedaria aviat pervertida-, molts russos criticaven la seva memòria com el liquidador de la unitat de l’estat soviètic i com el que va sacrificar l’imperi rus a les demandes d’occident. I entre aquests, alguns insinuaven que sort que ara hi ha Putin que refà, en aquest sentit nacional, el que Gorbatxov va començar a desfer i que ha quedat desfet des de llavors. Mentre occident creu que la partida era entre dictadura i democràcia, al nacionalisme rus això li interessa ben poc, i considera que la verdadera partida era de caràcter nacional. Molts potser no enyoren el comunisme, però sí que en enyoren la Unió Soviètica. El perímetre, el poder i el domini rus en la vella Unió Soviètica.
Era l’objectiu de Gorbatxov disgregar l’antic espai soviètic en un munt de nacions? Segurament, en absolut. L’objectiu de Gorbatxov era en el millor dels casos avançar cap a la democràcia a Rússia. Però sabia que una Unió Soviètica que s’havia mantingut unida per la força per una dictadura no es podria mantenir unida també per la força en una democràcia. O dit d’una altra manera, Gorbatxov sabia que no es podia construir una democràcia completa i de veritat si quedava exclosa del procés democratitzador la qüestió de les nacions. Gorbatxov va intentar mantenir el perímetre de l’antiga Unió Soviètica, però canviant-ne els fonaments. Donant-li un fonament democràtic. No se’n va sortir. Probablement era impossible. Perquè si vols que la unitat sigui lliurement acceptada, has de contemplar la possibilitat que sigui lliurament no acceptada. Si confies que la unitat es mantindrà per consens democràtic has de contemplar la possibilitat que sigui democràticament refusada. Si no s’havien de quedar dins de la Unió Soviètica per l’ombra dels tancs, si havien de poder triar entre quedar-se i anar-se’n, podia passar el que va passar: que triessin anar-se’n. Rússia no estava en condicions d’exercir la força però tampoc no oferia un projecte prou seductor a les a les nacions que havia ocupat militarment. Gorbatxov volia que s’autodeterminessin per quedar-se. Van autodeterminar-se per marxar.
En el moment de la mort de Gorbatxov, des de la premsa espanyola se l’ha comparat amb Adolfo Suárez. Una persona que surt del règim autoritari, però que és qui condueix el camí cap a la democràcia. I s’ha insinuat que Suárez ho va fer bé i Gorbatxov malament perquè la Unió Soviètica es va trencar i Espanya no. La comparació és interessant. Però em temo que, feta a fons, no hi surten tan ben parats ni Adolfo Suárez, ni la transició espanyola ni el règim sortit d’aquesta transició. Al cap i a la fi, la Constitució espanyola diu que l’exèrcit –la força- té per funció impedir que Espanya es trenqui. I en la comparació Gorbatxov queda bé en les intencions, i no tant en els resultats.
