El missatger de Wandsbek

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La literatura catalana era la convidada d’honor a la Fira de Frankfurt. El debat voltava sobre la llengua; l’escrita en castellà hi havia de participar? Uns mesos abans, s’escalfaven motors a Leipzig. Corria l’any 2007, i el 22 de març, segons un tiquet esborronat, vaig comprar tres llibres a l’estand d’un antiquari berlinès, enamorada de les cobertes. Com a bona mallorquina, sé dir tres coses en alemany: kartoffel, Ballerman 6, i la més important: zu verkaufen. Per això, mitjançant senyes i mesclant paraules amb l’anglès, en vaig triar un de dibuixos fets per Paul Klee, un altre de xilografies japoneses, sense text. I un de Rainer Maria Rilke: La cançó d’amor i de mort del corneta Christoph Rilke.

Sabia que aquest darrer no el podria llegir mai, si no era en la traducció de Carles Riba que l’editorial Curial publicà amb un pròleg de Salvador Espriu i un comentari de Jaume Bofill i Ferro. Però no era la història, el que em va atraure, ni el fet que estigués escrita amb una tipografia germànica. El que em seduí és que el llibre duia una dedicatòria del 21 de setembre de 1937, escrita a ploma, amb una lletra i en una llengua per a mi incomprensibles.

Quan desconeixes un idioma, treus conclusions a partir del que trobes a internet, tan poc fiable. La deducció que faràs serà inexacta, basada en allò que et sona, i no tant en el que algú pretenia explicar

La signa, a Düsseldorf, una tal Vera Bendit. I recupera una cita de Matthias Claudius, poeta i periodista del segle XVIII que emprava el pseudònim Asmus. La seva cara acabaria sortint en un segell, i el seu nom en un altre, acompanyat d’un mussol, un bastó, la cartera d’un carter i un capell amb tres granotes, sota la inscripció: Der Wandsbecker Bothe. El Missatger de Wandsbek, així es deia el diari que ell va dirigir, aconseguint que el conegués tot el país, abans que tancàs el 1775. La lírica de Matthias Claudius fou molt criticada, l’acusaven d’imitar sense gràcia les poesies populars. S’incorporà a una lògia maçònica a Hamburg, va passar gana, obtingué una beca honorífica del príncep Frederic de Dinamarca. I aquí el tenim, citat per no sé qui, dient qui sap què, en un llibre que Rainer Maria Rilke va escriure en una sola nit.

Quan desconeixes un idioma, treus conclusions a partir del que trobes a internet, tan poc fiable. La deducció que en faràs serà inexacta, basada en allò que et sona, i no tant en el que algú pretenia explicar. Després, a més, hi sol haver una tendència a interpretar el text amb aquella seguretat injustificada del “jo ja sé el que volia dir”, basada en un context fet a mida. Això rep el nom de cunyadisme. Si, a sobre, hi afegim una voluntat expressa de no voler entendre, el resultat no tan sols resulta ridícul, també resulta irrespectuós.

El traductor és traïdor, segons un proverbi, però ho és cercant l’exactitud. El problema es dóna quan algú s’omple la boca amb la llengua per escopir-te, opinant sobre allò de què no té ni idea. Imposant la seva per fer-te callar. N’hi ha que atribueixen una manera de ser a la manera de parlar de cadascú; es prenen la llengua d’altri com una provocació, i no com una forma d’expressió, molt manco de comunicació. No és un senyal d’identitat? Idò la vostra és busca-raons i bel·licosa, consideren. Ho feis a posta per tenir un codi indesxifrable, vos agrada anar de víctimes perquè sou uns incompresos. Etcètera.

Seria absurd concloure que la tal Vera Bendit era nazi per haver fet una dedicatòria en alemany, a Alemanya en ple nazisme, en un llibre escrit en alemany per un austríac de parla alemanya. Però aquells que no entenen res, malgrat estar segurs que ho saben tot, quan es queden sense arguments, sempre recorren a la paraula nazi per explicar-ho. També n’hi ha que, sense atacar-ho directament, no faran cap esforç per conèixer el que els envolta. Record un cartell a la porta d’un bar, al centre de Palma, ple de faltes d’ortografia: “No sabemos español”, deia, “pero nos encantaría aprender”. Als de s’Arenal i Magaluf, ni això. I del català, ni en parlem.

Ara sabem que, tres anys després d’aquella dedicatòria, hi va haver bombardejos a Düsseldorf. Si Vera Bendit va sobreviure o si ho va fer el receptor del llibre, probablement no ho esbrinarem mai. En tot cas, apuntades a mà, encara queden aquelles paraules per a mi enigmàtiques (i què volen dir?, i què em diuen?), adreçades qui sap a qui, de part del missatger de Wandsbek.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Llucia Ramis
Llucia Ramis

Periodista i escriptora. Autora de Coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys (Barcelona, 2008), Egosurfing (Destino, 2010) i Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes (Columna, 2013). Premia Josep Pla de Narrativa 2010.