Estem molt lluny de reviure hegemonies on predominin les filosofies morals i les ètiques de la consciència en la conducta privada i pública, com va viure una part del pensament de més prestigi del segle XIX. L’utilitarisme, hereu directe de l’empirisme anglès, s’inspira en la idea de benestar social unida a vida digna i llibertats per a la societat i donarà entitat al sufragisme. Els corrents de pensament que en seguiran el decurs seran il·lustrades i emancipadores fins representar la negació del liberalisme amb el reconeixement de l’estat de mínims, el feminisme i el socialisme.
Ara, però, sembla que hem tornat enrere. Ara hi ha molts moments, a la vida pública, que la competició dels dirigents dels partits i les seves manifestacions i actuacions, no semblen pas dirigides a maximitzar el benestar comú o a fer la vida més amable per a la majoria apaivagant les manques d’equitat i les desigualtats, sinó tot el contrari: fan créixer el malestar, la inseguretat, la temença… Com en una pandèmia d’estultícia, es llencen uns polítics en contra d’altres, a matadegolla, i acaben semblant sorpresos per les destrosses de la seva disbauxa. Societats com la catalana que havien donat exemple de pacifisme en guerres com la de l’Iraq semblen estabornides quan representants seus destacats aproven increments de pressupostos militaristes, i no semblen adonar-se quan cauen sota la tenalla (real o imaginària) de les polítiques dels poderosos. L’ambient bel·licista vol justificar-ho tot: augments del cost de la vida que agreugen la pobresa, la destrucció del medi i la pèrdua de drets. Vol justificar el que ja havia començat molt abans: el desempoderament de la gent que, com deia el poeta, no sap el poder que té…. I per seguir-ho ignorant corre el risc d’acabar perdent-lo.
Vegis, com a exemple recent, la “decapitació” de la presidenta del Parlament, Laura Borràs. Ningú, excepte els enemics, poden negar la importància real del Parlament com a institució catalana històrica, però el que ara governa el Palau de la Ciutadella és un munt de desconcert i retrets. De regles improvisades que demanen a crits no ser obeïdes i de prejudicis que fomenten l’amargor i els prejudicis. I ara, ningú presideix la cambra. Nosaltres mateixos devaluem la nostra vida parlamentaria sense haver analitzat ni per un moment quina és la jugada que més convé desprès de sacrificar la dama, enrocats sense voler en el cantó equivocat del tauler i sense poder anticipar la resposta de cap contrari. Mai hi ha un pla B per qui més el necessita. Mai hi ha converses prèvies. Sempre a posteriori, amb ultimàtums dels perdedors que mai no es compleixen perquè encara farien més palesa les derrotes autoinfringides.
La planificació a mig i llarg termini d’estratègies alternatives ha estat abandonada per les esquerres (en sentit molt ampli) en benefici del monopoli que n’han fet les dretes autoritàries, que la saben rendibilitzar a curt termini perquè, fins i tot amb la seva acurada planificació, en el llarg termini sols ens poden conduir a la barbàrie. I així, en el mentrestant, va perdurant un 155 ominós en mans i per obra de les seves pròpies víctimes, mentre una versió catalana de la síndrome d’Estocolm obliga a menystenir i oblidar els moments en què els carrers semblaven sempre nostres. I cada vegada roba més l’oxigen necessari per respirar el malestar de la política.
Ens explica el filòsof Ramon Alcoberro que John Stuart Mill, polític i economista anglès seguidor de la teoria de Bentham, va ser també el primer pensador conscient de l’envergadura real del model totalitari. Mill va comprendre “la diferència entre prohibir la democràcia i negar els drets civils, i una opressió ideològica que, per contra, pretén controlar la vida de tothom plasmant conductes, gustos i pensaments”. I segueix: “una tirania totalitària no necessita una forma de govern dictatorial… el control dels mitjans de comunicació, el monopoli de la cultura, el sistema d'instrucció, poden conduir a que una dictadura construeixi el conformisme i la manca de sentit crític”.
Segurament és un bon moment per pensar-hi quan estem arribant a un 11 de Setembre que no hauria de ser sols la Diada que pot tornar-se en deserció, sinó en replantejament i defensa social, nacional i política. En una nova embranzida de la raó i l’empoderament. En un retrobament amb el pacifisme que és ben bé nostre, i l’afirmació real del dret que tenim a ser i a existir.
L’11-S i el 1-O no podem tenir el cap cot ni l’ànima encongida. Front el malestar de la politiqueria sense nord i l’ètica atrotinada, l’11-S i el 1-O, tornem-hi per vèncer.
