La politòloga alemanya Elisabeth Noelle-Newmann va teoritzar sobre allò que va qualificar d’espiral del silenci. Dit breument, Noelle-Newmann va observar que davant del risc de sentir-se aïllat de la majoria, hom ocultava allò que realment pensava. En conseqüència, les dinàmiques observables en l’opinió pública podien portar a engany quan una part significativa de la població no es veia amb cor de dir què pensava obertament.
Aquest mecanisme va ser àmpliament adduït per l’unionisme espanyolista en els moments de màxima efervescència independentista. No és que l’unionisme no tingués grans suports en els mitjans de comunicació espanyols i catalans i en l’opinió publicada. Però és cert que a causa de l’empenta del sobiranisme, en determinats àmbits de la comunicació nacional, en tertúlies als mitjans però sobretot en les dinàmiques de la societat civil, podia sentir-se arraconat. I, efectivament, a les eleccions del 21-D de 2017, va aconseguir que l’unionisme silent es manifestés com mai no ho havia fet, passant a fer de Ciudadanos el partit més votat.
Tanmateix, allò és aigua passada. Ciudadanos és a punt de desaparèixer perquè el sistema polític espanyol ja no l’ha de menester. Tal com diuen els ministres espanyols, Catalunya ja ha tornat al corral constitucional -jo en diria a la ratera-, i l’espanyolisme a Catalunya s’expressa sense por a quedar aïllat. Potser aquest ha estat l’únic èxit de la dita taula de diàleg: posar públicament en igualtat de legitimitat pública un unionisme d’aparença civilitzada i un independentisme rendit a l’anar fent autonòmic. Només cal veure la composició de les tertúlies actuals als mitjans públics i privats en què els unionistes s’hi mostren desacomplexats i els independentistes, rendits, s’hi llepen les ferides.
En canvi, del que no va parlar Noelle-Newmann és de la lògiques pròpies de l’espiral de la cridòria, que és on s’ha instal·lat l’independentisme. En certa manera, l’espiral de la cridòria també respon la voluntat dels partits independentistes de no deixar muda o a la intempèrie la seva militància i els electors. Les Xarxes Socials, amb les seves dinàmiques endogàmiques hi ajuden molt. Cada bàndol entra en una espiral d’autocomplaença, donant-se la raó a ella mateixa. I, forma part d’aquesta autocomplaença el fabricar campanyes de descrèdit contra l’adversari per travessar la pròpia bombolla comunicativa i enervar l’adversari. Aquest estiu n’ha anat ple. Una anàlisi d’aquestes dinàmiques podria descriure amb molta exactitud els pes dels clústers confrontats i l’eficàcia d’unes campanyes probablement orquestrades gràcies a la mateixa capacitat d’anàlisi i control de la conversa a la Xarxa.
L’espiral de la cridòria també s’ha traslladat als mitjans de comunicació que d’haver de transigir -sovint de mala gana- amb l’embranzida independentista del decenni anterior al 2017, ara han tornat a mostrar les seves veritables afinitats electives amb l’espanyolisme on es troben més acomodats per interès de mercat. Entenguem-nos: parlo de mercat governamental -subvencions-, de mercat professional -oportunitats de promoció i reputació personal-, de mercat empresarial -estabilitat del negoci-, o de mercat polític -el pes de les ideologies hegemòniques i les agendes partidistes del sector comunicatiu.
Quin és el balanç de la batalla mediàtica i a la Xarxa entre independentistes prou que me l’imagino, però no en tinc cap evidència empírica i aquí no l’aventuraré. Ara bé, el que més m’interessa és saber quina és la conseqüència d’aquesta espiral de cridòria més enllà de la lluita partisana. A qui silencia aquesta cridòria? A qui empeny a l’insult, tot aquest brogit? Què pot estar amagant l’espiral de la cridòria, amb conseqüències imprevisibles en les campanyes civils o en les futures eleccions polítiques? Una possibilitat seria la d’un increment encara més gran de la desmobilització -aquest 11 de Setembre en tindrem algun indici- i, no cal dir-ho, de l’abstenció. L’allunyament mental de l’horitzó de la independència, el relaxament de l’aspiració a una sobirania nacional plena -que potser és el que busca i necessita l’independentisme que fa més fressa-, pot fer desaparèixer la lluita per la independència o hi pot traslladar l’estil crispat que ja havia tingut el segle passat, fins a fer residual el combat?
Tanta defensa del diàleg amb l’adversari mentre a casa es mostra una absoluta incapacitat, no ja d’acordar una estratègia independentista bàsica, sinó ni tan sols de poder parlar-ne, és desolador per als que hi havíem confiat. Però, encara més, fa malpensar sobre els veritables objectius i voluntats de tothom. I la desconfiança generalitzada porta a la devastació.
