Els Països Catalans tenen una llarga tradició de solidaritat amb el poble sahrauí. A Catalunya, el País Valencià i les Illes fa molts anys que famílies acollidores es fan càrrec de nens i nenes sahrauís durant algunes setmanes de l’estiu. Passa el mateix en d’altres territoris de l’Estat.
L’experiència, impulsada per associacions d’amistat amb el poble sahrauí i pel Front Polisario, porta el nom de “Vacances en Pau”. Vol alliberar durant uns dies els infants d’una situació de guerra, d’exili, de vida en dificilíssimes condicions als campaments de Tindouf, a Algèria. Segons les entitats organitzadores “és un símbol de solidaritat amb els nens i nenes sahrauís” però també “un clam per la pau, contra la injustícia, la violació dels drets humans i la guerra”.
Prop de 200.000 sahrauís viuen exiliats des de l’any 1975 en els campaments situats en territori algerià, a prop del seu país, ocupat per la força de les armes pel Marroc, en unes condicions de vida extremes, amb temperatures superiors als 50 graus a l’agost, i amb manca del més imprescindible per portar una existència normal. Ho sabem prou bé els que hi hem estat.
Durant l’estiu, molts municipis de casa nostra reben nens i nenes dels campaments, en col·laboració amb ajuntaments de diversos colors polítics. Els alcaldes i alcaldesses acostumen a dona’ls-hi la benvinguda a la sala de plens, que sovint llueix la bandera de la República Àrab Sahrauí Democràtica.
Ara s’han reprès les estades després de dos anys d’interrupció provocada per la pandèmia. Però les coses han canviat. En un gir inesperat, el mes de juny, Pedro Sánchez abraçava les tesis del rei del Marroc, un demòcrata de tota la vida, i esborrava de cop la trajectòria de l’Estat espanyol, avalada per una clara majoria de forces polítiques, de defensar el dret a l’autodeterminació del poble sahrauí, una reivindicació que té el suport de les Nacions Unides. Sembla que a Sánchez els mots autodeterminació i independència li provoquen urticària. Ho va tornar a demostrar als Balcans, on es va negar a reconèixer l’existència de Kosovo, en contra del posicionament de la majoria d’estats europeus. És la mateixa animadversió irrespectuosa i espanyolista que produeix l’espasa de Bolívar en Felip VI.
Pel que fa al Sàhara, un país que, per cert, també va ser una víctima del franquisme, no deixa de ser paradoxal que la justa condemna de la invasió d’Ucraïna perpetrada per Putin no vagi acompanyada del mateix rebuig a l’ocupació militar del Sàhara Occidental per part del Marroc.
El PSOE ha prioritzat encarregar al Marroc el paper de policia de fronteres a Ceuta i Melilla, encara que això hagi comportat trair la confiança del Front Polisario, amb qui Espanya té un deure històric. No l’hi ha importat pagar un preu molt elevat: s’ha quedat sol al Congrés de Diputats, obrint una nova confrontació amb els seus socis de govern i amb la majoria de la investidura, i ha posat en crisi, en plena emergència energètica, les relacions amb Algèria, país aliat dels sahrauís i subministrador de gas a Espanya. La massacre de Melilla del mes de juny constarà per sempre en el trist balanç de gestió de Grande-Marlaska com els morts de Tarajal taquen la història del PP.
Malgrat el canvi del PSOE, molts ajuntaments de diferents ideologies han tornat a acollir nens i nenes sahrauís aquest agost, fet que ha evidenciat encara més les contradiccions dels socialistes.
En una ciutat amb llarga tradició solidària, Sant Boi de Llobregat, Lluïsa Moret va haver de fer mans i mànigues per combinar la seva actitud com alcaldessa amb el seu paper de portaveu oficial del PSC. El passat més de juny, Moret veia “realista” i “coherent” el gir del PSOE tot destacant que calia valorar que es reforcés el Marroc com a “soci estratègic” en pro dels “interessos d’Espanya”. Moret va negar cap semblança entre Rússia i Ucraïna i el Marroc i el Sàhara despatxant la qüestió amb un “no són comparables”. La mateixa Moret havia signat l’any 2019 un conveni per tal que nens i nenes enviats pel Polisario passessin l’estiu al seu municipi. Llavors no va tenir inconvenient en fotografiar-se amb la bandera de la RASD, un país que ara ja no reconeix. En relació a que el PSOE portés al programa electoral del 2019 l’aval al dret a l’autodeterminació del Sàhara es va limitar a argumentar que “el context geopolític ha canviat”.
Una altra alcaldessa socialista, la de Gavà, Gemma Badia, en rebre el mes de juliol una delegació d’infants sahrauís, va declarar: “Desperta la part més sensible d’un mateix el veure la vida tan dura d’aquests infants”. No es pregunten els càrrecs públics socialistes per quin motiu aquests nens i nenes tenen “una vida tan dura”? Han gosat mirar-los als ulls? Els hi han explicat que els condemnen a continuar als campaments del desert o a ser súbdits del rei del Marroc?
