Meliana, Picassent Pedreguer, Soneixa, Vallada i Almedíxer. Són els sis municipis valencians, de distintes comarques, ubicacions i condicions, que en el que portem d’estiu han patit la baixa –una per cada poble– d’algun veí que, un any més, es va plantar davant el bou. Amb la seguretat que no passaria res, que la tradició és sagrada i que hi ha costums que no es poden perdre, sis d’aquests valents, sense esperar-ho, han perdut la vida d’una de les maneres més absurdes possibles.
No és la primera vegada que passa. Ni segurament en serà l’última. Però qui sap si seran algunes de les últimes morts d’aquest tipus que haurem de lamentar. I dic això perquè, tot i que és cert que aquestes festes estan molt arrelades en molts municipis, especialment els més petits, on són organitzades i defensades amb vehemència –i fins i tot amb violència– per part dels seus impulsors, al mateix temps hi ha tota una sèrie de factors, ara més visibles que mai, que algun dia acabaran, a la força, amb aquesta tradició tan vergonyosa i repugnant.
Hi ha tota una pressió social contra aquestes festes que any rere any es multiplica. Hi ha també una atenció mediàtica que incomoda els promotors de la festa, que es veuen davant del mirall d’una societat que no només no els entén, sinó que els condemna, els criminalitza i els estigmatitza. Poques vegades una mirada tan dura sobre un col·lectiu és tan raonable.
Mentrestant, els polítics d’àmbit local permeten, organitzen i financen amb diners públics aquestes festes perquè en molts casos hi creuen, però també, i fonamentalment, perquè els pot la pressió. La vida als pobles no és millor ni pitjor que la que es desenvolupa a les grans ciutats. Senzillament és diferent. Si a les ciutats s’ha normalitzat amb una naturalitat impactant la pobresa, la desigualtat o la presència de persones dormint als carrers mentre són assenyalades i perseguides per alguns governants locals, als pobles hi ha unes altres dinàmiques que s’imposen. Una és la dels col·lectius taurins, que amb dècades de tradició i amb una gran capacitat de transmissió generacional es fan fortes en aquest context i que juguen un paper clau en l’esdevenir de la política local, començant pels resultats de les eleccions a l’alcaldia. Això espanta bona part dels partits majoritaris, que si bé en termes generals es mostren clarament contraris a aquests esdeveniments de maltractament animal, o com a mínim eviten acudir a aquestes festivitats taurines, a nivell local els fets són ben distints. Hi ha la por a perdre el carisma, el respecte i el suport del veïnat.
La por, històricament, i també ara, ha sigut i és un factor fonamental a l’hora d’impedir el desenvolupament polític evolutiu. Però és un factor que s’acaba esvaint, en un moment donat, quan sorgeixen elements que en pesen més. Va passar amb el dret al divorci, impedit durant segles fins que es va normalitzar amb rapidesa absoluta. També amb l’avortament, un dret ara usurpat per l’alt tribunal nord-americà, que toparà amb una mobilització social indisposada a permetre-ho. El cas del matrimoni homosexual va ser, fins fa pocs anys, motiu de grans mobilitzacions, verborrea i recursos judicials d’una dreta que pocs anys més tard s’ubicava –i s’ubica– al capdavant de les manifestacions per la igualtat.
Més enllà dels drets de les persones, que afecten els casos anteriors, hi ha també el dels animals. Però sobretot, el que hi ha en aquest cas són els drets dels xiquets a no haver de créixer en un entorn tan macabre i tan hostil. Per això, el dia en què les festivitats taurines siguen anul·lades per llei, per pressió social o per tot alhora, caldrà recordar qui ha fet possible aquesta abolició i qui ha perpetuat aquesta festa durant dècades de democràcia per interès particular. Caldrà recordar-ho per a diferenciar entre els que han treballat per una societat millor i els que han actuat en sentit contrari.
