El País Valencià ha viscut la darrera setmana el pitjor dels malsons: dos incendis de grans dimensions que han cremat més de 10.000 hectàrees cadascú, un a la Vall d’Ebo, l’altre a Begís. A tots dos caldria sumar el de les Useres, a l’Alcalatén. Els focs es van concatenar, com recordant-nos que vivim a sobre d’un polvorí i que, en qualsevol moment, l’espurna pot prendre i arrasar-ho tot en unes poques hores. En realitat, el que és miraculós és que incendis d’aquesta magnitud no haguessen succeït abans. De circumstàncies propícies n’hi ha hagut de sobra els darrers anys i, tanmateix, la casualitat i la bona i ràpida feina dels mitjans d’extinció havia evitat fins ara que el foc es propagués per esdevenir un gran incendi forestal. Era qüestió de temps que passés el que ha passat.
El foc, és cert, forma part de la realitat mediterrània. Al llarg de la història ha modelat els nostres paisatges i, en determinades dimensions, pot tenir efectes beneficiosos sobre els ecosistemes. Els nostres avis i rebesavis, que vivien al rural, sabien del seu funcionament i l’utilitzaven, ja fora per convertir en terra de conreus masses boscoses o bé de forma preventiva, per evitar incendis de grans magnituds i incontrolables. Cada volta són més les administracions que han abandonat les seues reticències i que estan experimentant amb les anomenades cremes prescrites.
Però, si bé el foc és part consubstancial dels nostres ecosistemes, el seu impacte en termes paisatgístics i emocionals és enorme. El paisatge forma part de la identitat de les persones i contribueix a la creació d’un imaginari col·lectiu entre les comunitats. Els matolls i els arbres rebroten després d’un temps, amb una facilitat corprenedora. També aquesta és la força de la natura. Això no lleva, però, perquè hi haja un procés de dol col·lectiu pels espais malmesos i carbonitzats. La desesperació dels qui aquests dies ploraven per la desaparició dels seus hàbits és ben comprensible. És impossible no empatitzar-hi.
Dit això, hi ha, òbviament, una lectura en termes territorials que cal fer arran d’aquests incendis. Els incendis deixen una profunda ferida en el territori, però, sobretot, són un crit d’alerta sobre la fragilitat dels nostres ecosistemes. Els incendis, sí, formen part de la realitat del mediterrani, però la seua recurrència malmet de forma severa la qualitat del sòl, el que, alhora, repercuteix en la capacitat de regeneració de les plantes i els arbres. No és el mateix que un sòl es creme cada 30 anys que ho faça cada 200. Si no disposa del temps necessari per recuperar-se, la natura té dificultats per retornar al seu estat original.
Hi ha una altra lectura que cal fer en termes més globals. Els incendis són, també i sobretot, el símptoma d’un desequilibri territorial que s’ha agreujat des de la segona meitat del segle XX. La concentració de recursos administratius, polítics i econòmics a les urbs ha tingut com a resultat la desertització de l’espai rural. S’ha dit i s’ha repetit milers de voltes aquests dies: a més despoblament, més risc d’incendis. És una de les moltes externalitats negatives que no vam saber preveure. Quan un camp es deixa de conrear no passa més d’una dècada abans que siga poblat de matolls. S’ha vist clar les darreres setmanes: allà on encara es cultivava la terra, el foc tenia molt més difícil el seu avanç. No hi ha tallafoc més eficaç que un camp treballat.
I el mateix passa amb els serveis forestals. Les tasques de neteja que abans es feien de forma comunal i que servien per escalfar les llars han desaparegut i han estat substituïdes per brigades forestals insuficientment remunerades i que de cap de les maneres no poden abraçar tota aquella altra feina. I què s’hauria de dir dels pastors que, encara a hores d’ara, han optat per la ramaderia intensiva? La seua —reconeguem-ho— és una tasca agònica. Perquè difícilment poden competir a preus de mercat amb els grans productors d’intensiu. I perquè l’administració, amb tot el seu embalum burocràtic, no ha estat comprensiva amb la seua idiosincràsia.
Cal, per tant, reconèixer la vàlua de totes aquestes tasques, que durant molt de temps han estat percebudes com a rústiques i feréstegues. No es tracta de tornar a fer-les amb els paràmetres en què es van desenvolupar abans, però si d’implantar, des de l’administració, programes forestals amb una visió rural i ruralista. I això suposa destinar recursos de l’erari públic, molts més dels que ara es destinen. No és, evidentment, un plantejament molt atractiu des del punt de vista electoral perquè té efectes invisibles i, per tant, no perceptibles, però cal que els polítics s’ho prenguen seriosament. Les mirades curtterministes no són útils en aquesta matèria i ens aboquen a un escenari funest per a la mediterrània.
