No fa gaire, el periodista i crític musical Jordi Bianciotto reflexionava sobre la “bombolla” dels festivals d’estiu que moltes veus pronosticaven que enguany es punxaria i que, per contra, sembla que s’ha fet més grossa que mai. Parlem en termes d’assistència de públic, venda d’entrades, nits d’allotjament contractades, beguda i menjar consumits, etc. Per a Bianciotto, la raó que aital bombolla no hagi esclatat és que “hi havia una fam descomunal de música en directe i, potser, ganes acumulades de compartir la joia de viure i de cremar els estalvis mentre es pugui, ara que tant ens espanten amb l’hivern que vindrà”.
Vagi per endavant que tinc certs dubtes que l’explicació veritable del succés d’aquests esdeveniments sigui un pretès delit descomunal del personal d’anar a escoltar l’art d’Apol·lo en directe, especialment tenint en compte que bona part dels artistes que més entrades han venut proposen “espectacles” en què en el millor dels casos la música en directe es combina amb seqüències pregravades, i en d’altres –en els més escandalosos, com el de la Rosalia–, l’estrella en qüestió compareix a l’escenari directament sense ni un trist músic que l’acompanyi, com si es tractés d’un karaoke de l’Eixample. Sobre la “joia de viure”, permeteu-me que no acabi de veure del tot clar que quan el teòleg i escriptor occità Fenelon es va empescar per primer cop aquesta expressió en les fascinants Aventures de Telemac, imaginés com a ideal prototípic d’aquest goig de la vida un cúmul de penya suada fins al maxil·lar superior, irremeiablement embetumada de la cervesa del veí, com tropells encerclats abans d’anar a l’escorxador. En general –si és estiu, més, i si és aquest estiu encara molt i molt més pel context i circumstàncies…–, no és gaire difícil d’exercir poder de convocatòria si ofereixes el panem et circenses de tota la vida. Això no és pas necessàriament perniciós ni perillós; simplement caldria evitar la temptació de sofisticar l’anàlisi del fenomen, d’atorgar-li una mena d’aurèola cultural que no té.
El que sí que em sembla perniciós i perillós és que no constatem que, sense mesures correctores i compensatòries urgents, aquests esdeveniments massius amenacen la salut –i en alguns casos la supervivència– de la nostra perifèria cultural. Anomeno perifèria cultural els artistes i teixit associatiu que treballen en els marges, en aquell espai indeterminat i fronterer que Joan Bodon, un altre escriptor occità, en va dir la talvèra: el tros que hi ha entre camps llaurats, per on el tractor hi pot maniobrar, que ningú no valora prou, però que, alhora, és cabdal perquè la resta funcioni. Parlo d’artistes i col·lectius que, o bé per la ubicació geogràfica on es troben –que, no ens enganyem, per molt internet que hi hagi, la distància impedeix de tenir les mateixes possibilitats que els de la metròpoli– o bé per la naturalesa en si de la proposta cultural que fan –menys apte per al mainstream–, avui no troben el suport que els pertocaria.
Quan desforestes un tros de bosc per plantar-hi alzines tofoneres, amb sort i paciència tindràs les trufes que vols, però hauràs arrasat totes les possibilitats de veure-hi créixer rovellons, camagrocs, fredolics, pinetells, gírgoles, orelles de gat i tot el reguitzell d’espècies de bolets autòctons que tenim a casa nostra. A tots se’ns fa la boca aigua si pensem en una truita amb tòfona, però qui acceptaria de no tornar a degustar un remenat de bolets de temporada? Amb els macrofestivals passa una mica el mateix: arriben, descarreguen, s’hi instal·len, fan venir la multitud i se’n van. Ni el teixit cultural del lloc –el sotabosc que tot país necessita– ni els nostres artistes no comercials –que també tot país diu voler…– no només no en treu cap benefici, sinó al contrari, en veu distorsionada l’activitat normal. No són pas pocs, per exemple, els ajuntaments –especialment de fora de l’àrea metropolitana– que han reduït –o directament suprimit– la programació musical per l’arribada al municipi d’un d’aquests grans esdeveniments. Si a tot això hi sumem que fa anys que Barcelona ha deixat d’exercir el rol que li correspon de capital dels Països Catalans també en matèria cultural, el risc de desmembrament és cada cop més gran. Que Palma –per posar un exemple equiparable– hagi programat més artistes algueresos i occitans en els dos darrers anys, que Barcelona en tota la darrera dècada, és un símptoma d’això que dic.
És per això que fa temps que alguns reivindiquem que, vist el panorama polític desolador, mentrestant fem almenys allò que sí que podem fer, tant a escala nacional com local: un pla que tingui com a objectiu primordial tornar a enllaçar i normalitzar la nostra perifèria cultural. Una mesura fàcil i d’aplicació immediata per il·lustrar-ho: que tots els ajuntaments introdueixin la variable “Països catalans i Occitània” a la programació de Festa Major del 2023.
