Heus ací un orfebre de la paraula, un profeta de la notícia. Un observador impenitent, un psicoanalista audaç. Amb el seu estil inconfusible, depurat i precís. La mordacitat i la causticitat, la ironia destil·lada. El geni de la paràbola, del símil enginyós. La pregunta oportuna, la repregunta necessària. La rapidesa de reflexos. L’olfacte. La memòria. La intel·ligència.
Francesc Arabí sempre ha sentit la mateixa atracció pel periodisme que pel Montgó, la muntanya màgica que senyoreja la Marina Alta. És tan devot de l’un com de l’altra. Des que va llicenciar-se amb premi extraordinari de carrera sota el braç, a començaments dels 90, ha idolatrat el seu treball com si es tractés d’una deïtat hinduista.
Justament per això, en una època en què informació i opinió han contret matrimoni, en un temps en què periodisme rima de ple amb partidisme, la figura d’Arabí emergeix com una espècie en perill d’extinció. Ja no abunden els professionals com ell. Els “manobres dels historiadors”, tal com li agrada definir als periodistes.
En la seua faceta de docent universitari va transmetre a l’alumnat que la composició del bon periodista és l’aliatge perfecte de tres elements: genètica, acadèmia i ofici. “L’instint s’educa quan, paradoxalment, es racionalitza. Diguem-li actitud. Educar i reciclar permanentment la mirada periodística per a no perdre curiositat ni capacitat per a la sorpresa, fins i tot per a escandalitzar-se. Per a evitar que el poder ens arrossegue a zones de confort, que l’actualitat ens embotisca entre els marges estrets d’una agenda prefabricada”.
És gràcies a aquest instint que va destapar i desllorigar, a les pàgines del diari Levante-EMV, algunes de les trames més conegudes de l’etapa d’Eduardo Zaplana a la Generalitat, quan molts mitjans ballaven al so de les cançons melòdiques de Julio Iglesias. O els tractes de favor a les empreses de la trama Gürtel per part del Govern de Francisco Camps quan ningú no en parlava encara. O el càrtel del foc apadrinat pel conseller dels incendis, Serafín Castellano, un zaplanista convertit al campisme a qui la Fiscalia Anticorrupció, ara, demana 21 anys de presó.
“L’autèntic periodisme d’investigació és aquell que destapa corrupteles que acaben en els jutjats. Quan la informació circula en l’ordre invers, dels jutjats als periòdics, solem estar davant el periodisme de filtració, que consisteix a explicar els sumaris”, repetia als seus deixebles.
Fruit del seu coneixement mil·limètric del PSPV-PSOE, també va narrar des de la primera línia de combat les dues dècades de travessa pel desert, les lluites caïnites latents que esclataven —amb profusió d’aparell elèctric— a cada congrés nacional. Amb l’experiència acumulada va erigir-se, d’alguna manera, en el metge de capçalera dels socialistes valencians.
Arabí sosté que “l’únic periodisme militant possible és la militància en el periodisme”, una disciplina que considera “una de les trinxeres estratègiques de la democràcia”. Perquè el periodisme i la política, subratlla, “són les úniques armes susceptibles de compensar els desequilibris del poder i dels diners”.
Apartat del periodisme diari, ja fa més d’un lustre que Arabí conrea la memòria històrica. Per evitar el blanquejament del passat i que no imitem els peixos, ha decidit capbussar-se en les arrels de la corrupció valenciana, la dels peixos grossos, per explicar-nos qui era qui i com va anar progressant. Amb un llibre de títol explícit, Ciudadano Zaplana (Foca, 2019), que en poques setmanes tindrà continuïtat amb un altre volum, Los tentáculos del truhan, a través del qual podrem comprovar que les pràctiques irregulars eren una taca d’oli que embrutava sigles de colors variats.
En la presentació del primer exemplar, a València, l’autor va deixar-ho clar: “El periodisme és doblement car: molesta al poder, que sempre passa factura, i costa de produir. És més barata la informació blanca, la que conta que a l’estiu fa calor i a l’hivern fa fred. El periodisme és car, igual com la democràcia és cara, però encara és més cara la corrupció”. Sense fer-se trampes al solitari. Conscient que mitjans i periodistes tenen hipoteques, unes hipoteques que han de pagar. “Però, com les del banc, la clau és que siguen assumibles”.
Amb una agenda de contactes quilomètrica, qualsevol diria que ens trobem davant la versió casolana del difunt Alfredo Pérez Rubalcaba, qui l’any 2010, en una entrevista a El Mundo, va afirmar allò de “yo sé todo de todos”. Quico Arabí també ho sap tot de tothom.
Un profeta que, en contra del que passa sovint, ho és a casa seua. La bonhomia, l’honestedat i l’arrelament als orígens —que li ha permès de preservar, intacta, la identitat— li acaben de valdre el reconeixement del seu poble, Gata de Gorgos, que va designar-lo pregoner de les festes d’enguany. La intervenció, una veritable delícia, es pot consultar a YouTube.
