M’ature a la porta del Fine Arts Museum de Boston, al davant d’una escultura d’un indi a cavall, amb els braços oberts, com invocant els seus déus. El títol és Appeal to the Great Spirit (1908), i és obra de l’escultor Cyrus Dallin, que també té altres obres eqüestres dedicades als indis, entre elles la famosa Protest of the Sioux (1904). També, a l’altra banda de la pinacoteca, hi ha l’escultura d’un indi caçant amb arc, obra de Paul H. Manship. Aquestes obres no desperten massa entusiasme entre el públic visitant, que passa per davant sense prestar-les atenció. No massa lluny d’allí hi ha un aparatós monument a John Endecott, pastor purità, representat en pedra amb el seu barret d’hugonot i els seus mostatxos hirsuts: va ser un dels inductors de la guerra contra els indis Pequots, cosa que va significar el declivi imparable d’aquesta tribu de Massachussets. Així les coses, en uns cent metres tenim l’homenatge als indis i alhora al botxí, en una d’aquestes grotesques contradiccions tan habituals en aquest país.
Ho pense, mentre camine cap al riu Charles. Boston sempre ha estat bressol del pensament més avançat, des de la lluita per la independència fins als drets de les dones. Henry James, en Les bostonianes, va deixar palès l’auge del moviment feminista, i fins i tot va insinuar una relació lèsbica entre les dues principals protagonistes, sense anar més lluny del que el seu decòrum exigia. La novel·la és massa llarga i, al capdavall, James mostra les feministes com radicals i histèriques. I la relació lèsbica és tan sols apuntada, sense aprofundir gaire. Com explica Colm Tóibín, en la colpidora novel·la The master, on recrea la vida de l’escriptor, a aquest no li agradava massa decantar-se per res ni ningú, i en les qüestions sexuals sempre es va mantenir d’allò més prudent. Siga com siga, a hores d’ara, la ciutat està engalanada no sols amb la bandera de barres i estreles, fruit de la celebració del 4 de juliol, sinó també amb la de l’arc iris, quan no amb cartells amb BLM (és a dir, Black Lives Matter), contra la violència racista exercida vers les persones negres, encara tan present en tants estaments del país. Per totes bandes, hi ha reivindicacions: fins i tot banderes d’Ucraïna i algunes botigues del centre venen als turistes samarretes amb el lema “Fuck Putin”.
A l’altra banda del riu, s’alça el Massachusetts Institute of Technology, més conegut com el MIT, amb la seua cúpula que arredossa la saviesa tecnològica, i lloc de peregrinació de tots els enamorats de l’avanç científic. Si la universitat de Harvard té el sabor pregó de la saviesa condensada, amb la seua biblioteca Widener decimonònica i la seua arquitectura victoriana de rajoles vermelles, el MIT projecta en nosaltres el futur científic i les grans gestes de la humanitat. A les portes del MIT, en la transitada avinguda de Massachussets, hi ha una escultura de Jaume Plensa, d’un rostre construït amb números i símbols matemàtics, que provoca l’entusiasme dels turistes, que s’hi fotografien extasiats al seu interior, amb aquella simbiosi tan visual de l’art i de la ciència.
Els veig fer cua per posar-se a dins del cap i fer-se la fotografia de rigor o el selfie corresponent. A Harvard, Plensa té una altra escultura monumental, de títol Inés, un rostre amb els ulls tancats, en una mena d’homenatge al silenci, que no desperta tant d’interés. En canvi, aquesta obra del MIT, curiosament titulada L’alquimista, produeix una vertadera fascinació. No deixa de ser curiós aquest títol, en un centre com el MIT, que no hauria de creure en l’alquímia, ni en cap mena de coneixement esotèric. Certament, Plensa podria haver triat un lema més apropiat.
Al meu torn, m’enfile dins de l’escultura i demane a uns turistes asiàtics que em facen una fotografia. Comptat i debatut, admire Jaume Plensa. Tot artista és una mica alquimista, pense tot seguit, mentre mire a la càmera. Cheese!, cheese!, em diu el retratista passavolant perquè somriga. En tot artista hi ha alguna cosa del tot inassequible que s’escapa a la raó humana.
