A la plaça de Harvard, un home regala consells, sota el rètol “Free advice”, i la postil·la “no religion, no polítics”. La gent fa cua per sentir les seues paraules. Primer li exposen el problema, i l’home, després de rumiar-ho una mica amb un gest transcendent, diu com ho veu, amollant una llarga explicació, amb una veu clara i pura. Igual que alguns regalen abraçades, altres regalen consells. En una societat caracteritzada per l’egoisme més ferotge, on el temps és or, que algú vulga escoltar els teus petits problemes és un fet insòlit, i la gent ho agraeix de debò. Un altre cartell adverteix: “No money accepted”, perquè quede clar que també és de franc, i es tracta d’un acte altruista. Un gest inèdit al bressol del capitalisme.
Estic una estona mirant aquell home parlar a un jove, que va acompanyat per la seua parella, que es queda una mica al marge. L’aconsella sobre alguna qüestió laboral, sobre un nou treball, crec entendre. Vinc de visitar la universitat, i de veure com la gent es fotografia al costat de l’escultura de John Harvard, el pastor purità fundador d’aquell empori del coneixement universal. Diuen que si toques el seu peu esquerre, tindràs sort a la vida, i per això aquest està polit i brillant, de tantes mans com diàriament l’acaronen, freturoses i ansioses. Es tracta d’una d’aquelles tradicions absurdes i pletòricament inofensives que es produeixen en tants llocs, de la manera més misteriosa i irrisòria. I ací és el peu esquerre del senyor Harvard, acariciat per gernacions de turistes.
Siga com siga, a Boston, com en tantes altres primeres colònies nord-americanes, el poder l’administraven els pastors puritans com John Harvard, i els estudis universitaris varen nàixer com un complement del seu poder. Per això, en l’escut originari de la universitat, creat en 1692, hi apareixen tres llibres, sota el lema “In Christo veritas et Ecclesiae”: dos dels llibres es mostraven oberts, i l’altre cara avall, al·ludint així als límits de la raó i a la necessitat de la revelació de Déu. A mitjans del segle XIX, degut a la influència dels unitaristes, l’escut es va modificar, deixant de lema tan sols la paraula “Veritats”, amb els tres llibres oberts. El coneixement no necessitava cap tipus de revelació per tal de ser complet.
Mire aquell home donar consells, al rovell de la saviesa nord-americana, i pense com d’indestructible és la credulitat i la superstició. A Boston hi són habituals els predicadors de carrer, que amb un micròfon i una gran pancarta amb alguna cita de la Bíblia, alerten sobre la fi del món, i carreguen contra els homosexuals, contra els adúlters, contra els fornicadors... També els Testimonis de Jehovà, a les portes del metro, ens alerten que el judici final és prop. A hores d’ara, aquesta mena de grups ultrareligiosos estan crescuts, després de la sentència del Tribunal Suprem contra l’avortament, que ha significat un pas enrere colossal. El vell puritanisme de John Harvard is back, podríem dir. Aquesta és la veritat, i ningú no descartaria que algun dia el vell escut de Harvard siga de nou recuperat. La veritat ja no és un valor absolut en aquest món de postveritat. Cada vegada més, hi ha més partidaris de girar el llibre i d’acceptar que hi ha un coneixement al qual la raó mai no podrà accedir.
L’home que administra consells ha acabat i li ha fet una forta encaixada de mans al xicon. Ara em mira per si de cas vull ser el següent a rebre la seua rica percepció de la realitat de les coses. Potser li podria preguntar tot açò de la posveritat, a veure com ho veu. Però ja adverteix que no politics, no religion... M’excuse com puc i m’endinse a correcuita en la boca del metro.
