Felip VI reposa aquest estiu a Marivent, Mallorca, d'un altre curs polític en què la Corona espanyola s'ha tornat a veure fortament qüestionada, tant en l'escenari internacional com dins el mateix estat espanyol. La casa reial espanyola tenia amb Felip el problema de carregar el seu regnat no tan sols de legitimitat, sinó de credibilitat i, fins i tot, de sentit: allò mateix que havien aconseguit fer, sense cap dubte, amb Joan Carles (que, en arribar al tron i assumir el càrrec de cap de l'estat, no era volgut per ningú), calia repetir-ho fos com fos amb Felip. Es van pensar que se'ls oferia l'oportunitat d'or amb l'1 d'Octubre català, i per això, el 3 d'octubre Felip VI va dirigir a la ciutadania un discurs desaforat que tots recordem, perquè el cap de l'estat (càrrec assumit, en el seu cas, per estricte vincle de sang; consagrat, això sí, per la Constitució) hi va dividir els seus súbdits en dues grans categories: aquells que no han de témer res de l'Estat (perquè són obedients a la legalitat vigent) i aquells que, per contra, sí que tenen motius per passar pena. El fet és que el nacionalisme espanyol es va congratular molt d'aquell discurs (alguns, com Rajoy, no el van veure mai clar) sense adonar-se que era un tret per la culata: la figura del rei d'Espanya quedava inevitablement unida amb la del nacionalisme espanyol més extrem, aleshores representat pel PP i, sobretot per un Ciutadans puixant que aleshores feia el paper dinamitzador/exaltador de l'espanyolisme que no molt de temps després havia de passar a exercir Vox —a dia d'avui, el rei Feluip VI es fotografia alegrement amb diputats d'aquesta formació d'extrema dreta, encara pel mateix motiu que va pronunciar el discurs del 3 d'octubre: perquè, dins el seu cap i dins el cap d'aquells que treballen amb ell, aquesta és la normalitat. És normal considerar amics de l'Estat aquells que reivindiquen Franco i el franquisme, tan normal com presentar l'independentisme català com a delinqüents o criminals perillosos, etc.
De manera que a la Zarzuela van quedar ben pagats amb el 3 d'octubre, sense adonar-se que cometien un error. La idea de construir un monarca de tots quedava descartada, i en lloc seu s'imposava la hipòtesi de sostenir Felip VI per la via de convertir-lo en un rei de part: un rei nacionalista, en el benentès que el nacionalisme tindria força suficient per apuntalar un projecte de regnat amb una identitat diferenciada de la de son pare. No n'era, però, de suficient, i això s'havia entès millor en l'etapa anterior. En els temps que la institució monàrquica va arribar a assolir un èxit extraordinari: aquells ciutadans (van arribar a ser molts) que anaven repetint que ells no eren monàrquics, però sí que es declaraven joancarlistes.
L'altre error, precisament, va ser no calcular bé l'abast i la profunditat del llegat del joancarlisme. En el 78 i en els anys següents, la corrupció es va instaurar dins el nou sistema democràtic amb la major naturalitat, com una veritable estructura d'estat, i la noció de rescabalar-se pel mèrit d'haver dut la democràcia al país es va estendre amb facilitat entre els mandataris. Començant, naturalment, pel rei i nou cap d'estat, designat directament pel dictador com a continuador de la seva tasca. Joan Carles va trair Franco, però al mateix temps va saber servar-ne alguns trets essencials: la cleptocràcia, sens dubte, n'ha estat un. Com Franco, Joan Carles ha sentit una necessitat quasi patològica d'acumular diners i béns, una fortuna que el protegís de la intempèrie que se suposa que van sofrir els seus antecessors (un dia s'haurien d'explicar amb rigor els suposats calvaris patits pels Borbons). El resultat, pel que s'ha anat desvetllant en els darrers anys, ha arribat bastant més enllà dels 1.790 milions d'euros que Forbes li atribuïa l'any 2010, en el que degué ser la primera notícia en un mitjà de difusió i prestigi internacionals sobre una fortuna il·lícita que no és només de Joan Carles, sinó també dels Borbons i, per tant, de la institució. Ara la casa reial espanyola té els peus de fang, i és criticada i escarnida internacionalment, mentre a Espanya ha de viure del suport que li segueix donant el PSOE. Si els socialistes no estiguessin tan convençuts del seu paper com a partit sistèmic, la Corona a Espanya tindria un futur més aviat escàs. Però això també indica la fragilitat del seu present i la incertesa del seu futur (Marivent, per cert, és un immoble usurpat a les darreres voluntats dels seus constructors i propietaris, l'artista Joan de Saridakis i la seva esposa Annunziata Marconi, que el van donar a les institucions de Mallorca perquè en fessin un centre públic dedicat a l'art i a la cultura).
