No sé si us passa. Amb l’onada de calor sento que vaig a ritme més lent, que les connexions del cervell s’ho rumien dues vegades abans d’activar-se. Tot fa més mandra; treballar (i això que la major part del dia ho faig asseguda davant d’un ordinador i no pas a ple sol) es fa una muntanya tan immensa que sembla que hagis de fer els dotze treballs d’Hèracles. Una de les activitats que més gaudeixo al meu barri és anar a caminar pel Park Güell. Doncs fins i tot l’he abandonada durant l’onada de calor.
Tot i que soc gracienca de naixement, us he de confessar que hi havia anat en comptades ocasions abans de la pandèmia de la Covid. Però amb el desconfinament vaig fer, com tants d’altres, del Park Güell un espai de gaudi quotidià. I ja no he deixat de fer-ho.
Però l’Ajuntament cada vegada ens ho posa més difícil al veïnat per poder accedir a un dels pocs grans espais verds de la ciutat. El renom internacional de Gaudí atrau desenes de milers de turistes cada any cap a aquest parc. Ens van donar una treva els mesos següents de l’inici de la pandèmia, però ja han tornat.
La massificació de les zones monumentals del parc va empènyer l’ajuntament a privatitzar-ne l’accés l’any 2013. Inicialment la restricció de mobilitat se cenyia al 10% del parc. Per accedir-hi, calia pagar. L’excepció era per qui vivia a l’entorn, que podia demanar un carnet gratuït per entrar-hi. Més endavant, l’ajuntament va eixamplar el perímetre restrictiu al parc i ara ja no es limita a l’àrea monumental sinó que cal passar un control per entrar a la major part d’espais. O pagar o viure a tocar del parc. No hi havia més opció.
Però amb la pandèmia, l’ajuntament va decidir facilitar l’entrada a un espai que els habitants de la ciutat no hauríem d’haver perdut i va decidir permetre l’accés gratuït a tothom que tingués un carnet de la xarxa de biblioteques públiques (la identificació més democràtica de què disposem actualment la població). Fins i tot qui hi anés corrent o amb un gos podia entrar-hi sense haver de mostrar el carnet.
Hem gaudit intensament del parc aquests dos anys. La massificació ha retornat a les àrees monumentals, cert, però els turistes no visiten la resta del parc. El problema és que des del passat mes de juny l’ajuntament ha tornat a alçar les barreres i ja no serveix ni el carnet de biblioteques, ni anar corrents ni portar el gos. O pagar o viure als carrers adjacents i sol·licitar carnet especial. Per a la resta d’empadronats a la ciutat, cal accedir a l’aplicació digital Gaudir Més Barcelona, donar-s’hi d’alta i sol·licitar entrada gratuïta cada vegada que hi vulguis anar. Els menors de 14 anys no cal que es registrin, però no poden entrar sols al parc. Els qui sou de fora Barcelona, només us queda pagar 10 euros per passejar per un espai públic de la vostra capital. El consistori ho ven com «un nou model de gestió del Park Güell amb l’objectiu de facilitar el retrobament de la ciutat amb el parc».
És a dir, per passejar-hi, ara cal disposar d’un dispositiu mòbil, les habilitats per fer-lo servir i la bona disposició a anar deixant registre dels nostres moviments a no-se-sap quina base de dades. Penseu en el vostre entorn i segur que hi teniu persones que, si han de fer tot aquest procés, renunciaran a anar-hi.
No pot ser que cada vegada excloem a més població de drets bàsics com haurien de ser passejar pels parcs. O que restringim cada cop més les opcions per demanar hora al Centre d’Atenció Primària o sol·licitar visita per informar-se sobre un ajut municipal. Les eines digitals ens faciliten moltíssimes gestions en la nostra vida quotidiana. Però fer-ne ús no hauria de ser una obligació per tenir accés als serveis que ofereixen les administracions públiques.
