Quan l’estiu del 1931 s’estava debatent el projecte de Constitució de la República Espanyola, es van fer populars —en bona part gràcies a El Bé Negre— uns versos dels quals hi havia diverses versions, que si fa no fa deien: “Diu l’article vint-i-sis / que en un cas de compromís / el govern té atribucions / per passar-se pels collons / totes les lleis del país.” Òbviament, aquest article no constava en la Constitució espanyola que s’estava redactant. Tanmateix, la saviesa popular —i la dels redactors d’El Be Negre— va saber sintetitzar-hi una de les pedres angulars invisibles d’aquella Constitució. Els versots són rodons. Perquè expliquen una cosa certa i coneguda, però que no es podia dir. La Constitució republicana recollia en la pràctica aquest article apòcrif tan ben explicat. I la restauració monàrquica del 1978 i la seva nova Constitució han continuat recollint amagat darrere de molta fullaraca verbal aquest principi fonamental efectiu. De manera que, de fet, molts dels que avui es proclamen fervorosament constitucionalistes ho són gràcies a aquest article invisible de la Constitució, segons el qual totes les llibertats, tots els drets, tots els procediments, totes les lleis, queden en suspens quan l’Estat detecta un cas de compromís. Llavors s’hi val tot. Els versos deien que el Govern tenia aquestes atribucions. De fet, el subjecte real no és el Govern, sinó una cosa més aparentment etèria: l’Estat. L’arquitectura bàsica de l’Estat. Allà on habita la policia patriòtica —perdó per la redundància reduccionista—, la judicatura patriòtica, la premsa patriòtica i la política patriòtica. També el Govern, però no tan sols el Govern.
La vigència d’aquest vell article vint-i-sis no tan sols es manté operativa, sinó que és acceptada i no gens discutida per una part importantíssima de la ciutadania. De fet, tant en els anys de la república com en els de la restauració borbònica no hi ha hagut mai cap discussió sobre aquest principi bàsic: en un cas de compromís per a l’Estat s’hi val tot. I l’Estat pot saltar-se les seves pròpies lleis. En tot cas, i com a molt, hi ha hagut en alguns moments una mitja discussió, entre molt pocs, sobre si els casos en els quals s’aplicava efectivament l‘article vint-i-sis eren o no eren realment de compromís. Per exemple, quan es tractava de combatre el terrorisme d’ETA, i per fer-ho es va aplicar l’article vint-i-sis d’una manera evident —d’això neixen els GAL, però no tan sols els GAL—, poques veus, poquíssimes, van sortir a denunciar-ho. Era sens dubte un cas de compromís, devien pensar. Però també hi havia el risc, si ho denunciaves, de quedar titllat de còmplice del terrorisme i de la violència. Com si no fos possible, al mateix temps, condemnar la violència terrorista i exigir que fos combatuda des del respecte estricte a les lleis, les llibertats i els principis de la democràcia, drets humans inclosos.
Quan davant no ja del procés independentista català sinó simplement dels avenços que alguns consideraven excessius en l‘autogovern, l’Estat va tornar a considerar que calia aplicar l’article vint-i-sis, tampoc va haver-hi gaires veus fora de Catalunya que ho denunciessin. Els Villarejo —cal fer servir el plural—, les operacions Catalunya, la construcció de proves falses, l’ús de la violència policial, que naixien de l’aplicació estricta de l’article vint-i-sis, mai no escrit, però fet servir, van ser considerats formes de defensa legitima de l’Estat. La unitat de l’Estat, però encara abans la perduració d’un model d’Espanya uniformista i homogeni, eren el cas de compromís per excel·lència. I ben poques queixes hi va haver, fora de Catalunya, a dreta o esquerra. Però, quan més endavant alguns sectors de l’Estat van considerar que l’arribada de Podemos al Govern espanyol era també un cas de compromís que permetia l’aplicació de l’article vint-i-sis, algunes veus que fins llavors ni s’havien queixat mai de l’existència efectiva d’aquest article, van posar el crit al cel. El problema no era, per tant, que existís l’article vint-i-sis. El problema és que no estaven d’acord que aquest fos un cas de compromís. Contra ETA, d’acord. Contra l’independentisme, d’acord. Però contra Podemos, ja no. Ja no hi ha cas de compromís.
Els versos de fa noranta anys eren intel·ligents i precisos. Parlaven d’un sentiment real. Definien una actitud certa. I vist amb un segle de perspectiva, ja havien de deixar clar que el problema no era definir si aquest o aquell és un cas de compromís. El problema era i és que en una democràcia no pot haver-hi aquesta carta blanca, no pot haver-hi un article vint-i-sis efectiu, encara que no estigui escrit. En cap cas, ni de compromís ni de res. Contra ningú.
