“És com si ens haguessin entrat a casa” es va queixar Marta Ferrusola quan el govern de Pasqual Maragall va accedir al Palau de la Generalitat. “Estic treballant per Catalunya” va argumentar un diputat de CIU quan els Mossos d’esquadra el van multar per conduir el seu vehicle a una velocitat excessiva.
Ara la presidenta del Parlament, Laura Borràs, ha permès que s’hagi arribat a l’obertura del seu judici oral sense moure fitxa, posant els seus interessos personals per davant dels de la cambra catalana. Exigeix que “els polítics no facin de jutges” però el Consell per la República ja ha declarat la seva innocència: com quan el Comitè Central del Partit dels Comunistes de Catalunya (PCC) va decidir que un fòssil trobat a Orce pertanyia a un humà perquè el paleontòleg que l’havia descobert era militant del partit. Fa uns dies, el diputat, Francesc de Dalmases, va escridassar una periodista del FAQS perquè va considerar que hi tenia dret: pensa que TV3 és casa seva, que és seva.
Els successors de Convergència Democràtica, provinguin directament del partit de Pujol o se’n vulguin desmarcar per presentar-se com una marca nova, han heretat el pitjor de CiU: el sentit patrimonial de les institucions i el pensar que el fet de treballar pel país ho justifica tot.
Una força política com Junts, que es proclamava transversal, proposa ara la supressió dels impostos de donacions i successions i de patrimoni al millor estil Díaz Ayuso, mentre s’oposa a la gratuïtat del transport públic. On queda la transversalitat d’un projecte que, en plena crisi, defensa només els interessos de les classes benestants en detriment dels de la majoria?
L’aparició de Junts pel Sí va poder fer creure algú que era possible que un projecte independentista superés la dinàmica de dretes i esquerres. Greu error. Tan greu com el que cometen les esquerres que pensen que els drets nacionals i el sobiranisme són cosa d’altres. També el miratge de la independència va portar algun votant tradicional del PSUC a optar per la CUP per comprovar ben aviat que l’estil cupaire tenia poc a veure amb el rigor i la capacitat d’anàlisi del partit d’en López Raimundo i el Guti.
Mai no he pensat que tota l’herència de CiU sigui negativa. Jordi Pujol es va trobar al front del govern de la Generalitat l’any 1980, malgrat al Parlament hi havia una clara majoria d’esquerres. Va ser l’ERC d’Heribert Barrera qui li va regalar la presidència: hi ha diverses versions sobre quin va ser el preu d’un episodi que Esquerra encara no ha volgut explicar. La injustificable actuació personal que li va costar la seva credibilitat no pot amagar que Pujol, a més de representar un determinat sector social, va saber bastir consensos amb el PSC i el PSUC sobre els grans temes de país: la llengua, l’ensenyament, la televisió i la ràdio públiques o la seguretat. I que va negociar amb els diferents governs espanyols la construcció, l’enfortiment o la defensa de l’autogovern: fou allò tan criticat del “peix al cove” que ERC intenta reproduir avui sense dir-ho. I no cal avergonyir-se’n: si Catalunya ara no pot ser independent, bé caldrà negociar amb l’Estat allò que ens afecta; fins i tot, un hipotètic referèndum sobre el futur del país.
Per això sorprèn que Junts per Catalunya faci bandera de la negativa a participar en la Taula de Diàleg entre el Govern espanyol i el Govern català. O que renegui d’uns indults que, si bé no han esborrat les injustícies comeses, han permès que les persones empresonades puguin fer una vida relativament normal al costat de les seves famílies. O que faci escarafalls perquè el president Aragonès, i en definitiva l’executiu del que forma part, pacti els pressupostos del 2022 amb els Comuns, mentre manté com a presidenta de la Diputació de Barcelona la socialista Núria Marín a canvi d’una quota de poder. Diuen els analistes que cada vegada és més evident que dins Junts hi ha dues ànimes. No es pot descartar que el partit, a mig termini, acabi trencant-se: potser una part, amb Borràs al capdavant, podria somniar en construir un front de l’independentisme radical amb sectors de l’ANC i la CUP, mentre l’altra, la liderada per Turull, optaria per una nova Convergència independentista promovent el retrobament amb el PEdCAT. Qui ha desaparegut de la fotografia ha estat qui creia de debò en la transversalitat: en Jordi Sánchez.
Joan Armet, independentista de la primera fornada i no d’al·luvió, explicava, en el merescut homenatge que li va retre el col·lectiu dels Comuns, Un Sol Poble, que cal ser conscients de la situació i apostar per teixir consensos amplis com l’aconseguit en el tema del català. El diàleg i el pacte, demonitzats darrerament per determinats sectors, són part consubstancial d’una política democràtica. Sobre tot si aquesta política és la d’una nació amb la sobirania més que limitada.
