Passege pel port de Boston. Al fons s’alcen les torres del barri econòmic, un petit Manhattan, modern i rutilant. La ciutat està enclavada en una badia, al costat de l’estuari del riu Charles. Al port, hi ha tota mena de vaixells turístics, que permeten visitar moltes de les illes, que clapegen l’indret. L’Atlàntic es mostra espurnejant i calm, d’aigües fosques i fredes. Els turistes fan cua per tal de traure un passatge per a l’albirament de balenes, abundants durant aquests mesos estiuencs. Alguns mengen gelats, o vesteixen gorres i samarretes dels Boston Red Sox, el famós club de beisbol. La sensació és d’una alegre ociositat, amb famílies amb nens enriolats, que han vingut a visitar els grans llocs on es va iniciar la revolució americana, assenyalats per un recorregut indicat a terra, que segueixen en caravana sota un sol de justícia, una mica bovinament: el Freedom Trial, la ruta de la llibertat. Estan pletòrics i tenen ganes de passar-ho bé.
Mire la gent fer cua al davant de les taquilles baleneres. Abans les caçaven, ara serveixen per a entretindre els turistes passavolants. Un dels vaixells també anuncia la visita a Spectacle Island, una reserva de flora i fauna, enclavada en la badia, que al segle XVIII va servir de llatzeret per a les epidèmies. Com la de l’any 1721, quan hi va arribar un vaixell amb un mariner infectat per la pigota, i abans que tingueren temps a reaccionar la malaltia es va escampar per Boston. En pocs dies havien mort més de quatre-centes persones, causant el pànic generalitzat, i la fugida de la població, la qual cosa va estendre encara més la pandèmia per les vil·les veïnes.
Entre els metges que varen assistir els malalts, hi havia Zabdiel Boylston, un galè valent i innovador que volia inocular la població, per tal de garantir la immunitat per a posteriors epidèmies. La inoculació consistia essencialment a banyar un fil en el pus d’una ampolla infectada i després de deixar-lo assecar es posava en una ferida oberta del pacient. Però els anti-inoculadors l’acusaren de propagar la malaltia i alhora de voler jugar a ser déu, decidint qui havia de viure i qui no. I entre ells, un dels més feréstecs opositors fou James Franklin, director del The New-England Courant, on també hi treballava el seu germà menut, de nom Benjamin. Allí es varen escriure tota mena d’articles i pamflets virulents en contra d’aquella pràctica mèdica.
I, tanmateix, pocs anys després, ja crescut Benjamin Franklin i transformat en un destacat científic, va canviar de parer, i des del diari The Pennsylvania Gazette va fer campanya per la vacunació de la població. De colp i volta, es va convertir en el seu més actiu valedor, i els anti-inoculadors l’acusaren de caragirat. Per això, quan va morir el seu fill Franky, a conseqüència de la verola i amb tan sols quatre anys, els seus enemics varen atacar-lo dient que allò era conseqüència d’haver-lo inoculat. Franklin va haver de confessar que no ho havia fet, perquè quan va tenir l’ocasió el xiquet estava refredat i ho va posposar. I anys més tard, en l’Autobiografia, va escriure que aquest havia estat el més gran error de la seua vida, així com haver estat difusor de tota mena de pamflets des d’aquell diari groguenc i reaccionari del germà.
Veig els vaixells eixir cap a la badia, atapeïts de turistes. Molts porten mascareta, perquè de nou el coronavirus campa per tot arreu. Des d’aquella pandèmia del segle XVIII fins a la nostra no hem avançat massa des del punt de vista comunicatiu, i les campanyes de desinformació segueixen escampant-se sense fre. Franklin sempre es va penedir d’haver participat en aquell diari del germà, donant pàbul a pamflets incendiaris i anti-científics. Però la gesta contra la verola fou grandiosa, plena d’herois mig oblidats com el doctor Boylston. Potser algun dia també valorarem convenientment el gran triomf de la ciència contra el coronavirus, i com amb la vacunació ràpida i massiva de la població es va posar fre a un important perill que va acaçar la humanitat.
