Fa temps que penso que els mitjans de comunicació haurien de tenir una secció dedicada a l’emergència climàtica. De la mateixa manera que tenen seccions d’esports, d’economia o de societat, caldria una secció específica que expliqués la devastació del canvi climàtic i les mesures que es prenen per aturar-ho. Quan a les coses importants els dones un espai concret, les reconeixes i les incorpores en un marc mental que s’obre al debat i les millores. És sagnant que les biblioteques escolars s’hagin arraconat en l’imaginari col·lectiu de l’educació. Si no hi ha un lloc per a la biblioteca, és que no deu ser tan important. Si no fas res que evidenciï que la Terra viu una emergència, deu ser que no ho és tant.
Les notícies sobre el canvi climàtic s’escolen per tot arreu, per diferents seccions, i amb presentacions cada vegada més apocalíptiques. La societat de l’espectacle farà nyigo-nyigo fins al dia que els senglars es prenguin un daiquiri i fins al dia de la torrada final. Però sovint es presenten encara com plagues sobtades caigudes del cel i no com a fenòmens interconnectats que s’expliquen per l’acumulació d’accions humanes que estan destrossant l’ordre planetari, que empenyen al destarotament general de tots els éssers vius que hi habiten, humans inclosos. Hi he tornat a pensar arran d’empassar-me una entrevista interessantíssima al filòsof francès Bruno Latour a Arte TV (visible i trobable per Internet). És d’una lucidesa reparadora i que abriga, perquè canta unes quantes veritats que encara no són al centre de l’esfera pública. Latour comença per deixar clar que ja no vivim sobre la mateixa Terra, que hem canviat de món. “La desorientació de la gent davant la qüestió ecològica, que no siguem capaços de reaccionar de pressa a una situació que tothom sap catastròfica, es deu al fet que continuem en el món d’abans, on hi havia objectes que no tenien capacitat d’actuar, que eren controlables per la ciència i que eren apropiables per un sistema de producció que ens procurava abundància i també comoditats”, afirma. Aquests objectes, arran de les accions dels “humans industrialitzats”, ja no són inamovibles, sinó que muten ràpidament i varien la seva disposició. Ara, “en el món on cal que aterrem, els virus i els bacteris són els grans operadors” —no és cap expressió naïf—, de manera que el subjecte humà no és el mateix que abans, també s’ha desplaçat. Això ho aplica tant als virus que maten humans com al canvi de condicions “d’habitabilitat de la terra”. Tot està connectat, les accions humanes a petita escala tenen un efecte immediat i cal assumir que “estem al mig d’éssers que se superposen amb nosaltres”. “Les condicions d’existència en les quals vivim —atmosfèriques, alimentàries, de temperatura...— són en si mateixes un producte involuntari dels éssers vius”, afegeix.
Latour suggestiona perquè proposa un canvi absolut de marc, que comença per acceptar que mai hem estat moderns. Es refereix a la modernitat en l’ús d’eslògan per justificar acríticament totes les tecnologies, indústries i decisions que es venien en pro de l’avenç i del progrés, d’una suposada modernor, que no era més que alimentar la producció cada vegada més accelerada. De fet, identifica la caiguda del mur de Berlín, el 1989, com el moment de “negació màxima de la qüestió ecològica i d’acceleració total”. En aquell mateix moment, hi havia “una reacció immensa d’entusiasme per la victòria del liberalisme” i es feien grans conferències sobre l’ecologia. “Ara podem dir que la modernitat ha acabat”, sentencia, trapella amb l’ús dels conceptes que apamin el xoc i el desconcert. Aquestes reflexions m’estiren una parauleta de la memòria: les agendes 21 locals. Les van començar a fer els ajuntaments als anys noranta i principis del 2000, com un document de bones intencions mediambientals. Les aprovaven com qui posa deu timbres a un document rutinari. No sembla que hagin servit per arribar al 2022 millor que les bones intencions que propagaven.
Hem tingut les enèsimes onades d’incendis i de calor extremes, i encara, segons com, es pinten com puntes deslligades de la suposada treva hivernal. Penses en la mida modesta que proposa Latour i en el poble: s’hi està construint de nou a tot drap, perquè el pretext productiu no recula, al contrari. Més obres per créixer, encimentar, explotar recursos i fer pujar la temperatura del lloc. I a tocar, masses de bosc sense tallafocs que aguantin la virulència de les flames. Hi ha tantes mesures que es podrien posar en marxa ja per habilitar més horts i més autodefenses... “Només” cal triar. Mentrestant, camines al vespre, buscant la fresca, sabent que el teu món no tant sols ha canviat, sinó que per la inèrcia de la inacció es pot capgirar encara més. És la inèrcia de repetir el que s’ha fet sempre: buidar de contingut les paraules i omplir formigoneres.
