Viure o sobreviure, aquesta és la qüestió. L’esperat informe sobre l’estat de la Cultura i de les Arts a Catalunya que elabora cada any el CoNCA indexa no només els efectes de la pandèmia en el sector cultural, sinó que també (molt més interessant, al meu entendre) n’apunta les causes. Moltes d’elles, de tipus sistèmic, fet que explica no només per què no acabem d’aixecar el cap sinó, sobretot, la necessitat d’un canvi de paradigma en relació amb el consum cultural ,però també sobre la manera de generar, de fer cultura a casa nostra.
Començo compartint algunes xifres:
-El 2021, la facturació del sector cultural s’ha incrementat un 16% respecte a l’any 2020, però no ha estat suficient per compensar la caiguda del 23% que va generar l’impacte de la Covid-19.
-La despesa pública de les administracions catalanes en Cultura se situa en 1.077 milions d’euros (2021), i una dada encara més rellevant: en 139 euros per habitant i any. Això és 9 euros més que el 2020. Ara bé, encara som lluny del tan declamat 2% del pressupost del Govern dedicat a la Cultura (el 2021 se situa en l’1,3%).
-En presentar l’informe a la presidenta del Parlament i a la consellera de Cultura, els membres del CoNCA van destacar que 2021 no passarà a la història com l’any de la recuperació, si bé hi ha dades positives, com el fet que els teatres de Barcelona recaptessin 44,5 milions d’euros, un 68% més que l’any 2020, però encara lluny dels 68 milions recaptats el 2019. L’excepció, de nou, la marca el sector del llibre i dels videojocs, que han vist incrementats els seus resultats en relació amb els anys previs a la pandèmia. Però també n’hi ha que han continuat patint, i de valent, com és el cas de la cultura popular, la primera en abaixar la persiana a causa de la Covid i l’última en incorporar-se a la represa de l’activitat.
Vaig seguir amb molt interès (tot i que a distància, sí) les valoracions que es van fer durant la presentació pública de l’informe. En aquest sentit, el membre del plenari, Salvador Casals, va apuntar que els experts detecten una modificació dels hàbits i usos culturals que va més enllà del context, que és estructural. «La transformació esdevinguda en l’ús de mitjans i tecnologies s’ha accelerat en aquests dos anys i ha modificat els hàbits i usos culturals de la població. Un exemple d’això és la caiguda d’assistència al cinema i de les vendes de productes audiovisuals físics, mentre el consum es trasllada a plataformes que ofereixen els seus serveis a través de dispositius personals», asseguren.
Vista la situació, el més constructiu és fer canvis amb certa profunditat de camp i, per tant, amb voluntat d’impactar en el sector a mitjà termini. Crec, sincerament, que és el que planteja l’Acord Nacional per la Cultura, impulsat pel propi organisme, pel CoNCA, com a primer pas per a l’establiment d’unes bases comunes d’actuació i per a la definició de les prioritats del sector, en el seu conjunt (això vol dir, en la seva diversitat). Aquest Acord hauria de possibilitar, en paraules seves, «un repartiment de responsabilitats i una major coordinació entre els diferents àmbits institucionals, i entre aquests i els diversos sectors i agents, públics i privats, que actuen en el sistema cultural». I finalitzen posant l’exemple del Fòrum i de la Carta sobre les Arts en l'Educació com a model d'èxit.
No hi puc estar més d’acord: Cultura i Educació més pròximes, més connectades, més harmòniques en plantejaments, metodologies i objectius, com de fet ja prediquen a diversos punts d’Europa les conegudes «escoles de les arts», centres estudiats i analitzats amb interès no només per l’actual plenari del CoNCA, sinó també pels seus predecessors.
El tren avança i el temps passa, també per a les noves generacions d’artistes i professionals de la cultura que volen viure i fer feina a Catalunya: quin model els deixem? Què els podem oferir? Viure o sobreviure d’allò que estimen i saben fer?
