No tots els pobles compten amb un alcalde com Dionís Guiteras. El de Moià és un home abnegat que no dubta a agafar el toro per les banyes quan hi ha un problema, a fi de resoldre’l. Li ha costat tota mena de querelles que ha assumit estoicament. Però no sempre hi ha un Guiteras al capdavant de l’Ajuntament.
Fa temps que Barcelona projecta una imatge bel·ligerant amb tota mena d’esdeveniments. El Mobile World Congress n’és un bon exemple. La idea que aquesta mena de successos compten amb escassa simpatia del govern d’Ada Colau no és cap miratge, ni una invenció d’una premsa parcial. També ha passat amb el Primavera Sound. O amb els creuers o la creació de places hoteleres amb nous hotels d’avantguarda. És ben sabut que han estat qüestionats, limitats o vetats. I si bé és cert que és imprescindible plantejar quina mena de turisme necessita Barcelona —i, per extensió, Catalunya— no és menys cert que l’economia local té en el turisme un mannà d’ingressos del qual pengen infinitat de negocis. No sembla aconsellable maltractar la gallina dels ous d’or en la mesura que en vius, deia fa uns dies el secretari general de Pimec, Josep Ginesta.
Però no és només Barcelona. Fa quatre dies va anar de poc que no se suspengués el Barcelona Beach Festival a Sant Adrià de Besòs. Amb tot venut i milers de ciutadans europeus corrent ja per Barcelona, l’alcaldessa de Sant Adrià de Besòs, Filo Cañete (PSC), afirmava la vigília que no podia autoritzar el festival. Tant és que sigui del PSC, aquesta no és la qüestió. És de quina manera —cada cop més— veiem responsables polítics que no volen assumir cap mena de risc i opten per la mesura més perjudicial per als interessos que haurien d’estar defensant amb dents i ungles.
El cas és que, segons l’alcaldessa Cañete, faltava un permís de Bombers —un tràmit sense més— que l’Ajuntament de Sant Adrià de Besòs no va aconseguir a temps. Per què? Perquè malgrat la promotora de l’acte va enviar la petició feia mesos, l’Ajuntament ho va desar en un calaix i després ho va pretendre amagar amb la intenció de culpar els Bombers (que aquells dies apagaven focs) o tal vegada —ves a saber— amb la intenció de provocar que no es pogués dur a terme el festival. Tota vegada que preventivament ja atribuïa responsabilitats (a Interior) per si passava res, espolsant-se tota responsabilitat.
Mentrestant, algun funcionari poc diligent es devia despistar. I l’alcaldessa —que devia pensar que si passés res li imputarien a ella— va optar per la solució més dràstica. Denegar l’autorització per celebrar el Barcelona Beach Festival encara que això comportés perjudicis directes i col·laterals de tota mena. Entre aquests darrers, els reputacionals, és clar. Comprar una entrada i venir des de Toulouse a Barcelona per trobar-te in situ que no hi ha festival farà que t’ho pensis dues vegades el proper cop. Emprenyada a banda que, quan és multitudinària, mai no se sap en què pot derivar.
El promotor Pino Sagliocco, de Live Nation, lògicament treia foc pels queixals. Podia perdre tres milions d’euros. Ell mateix ja s’havia queixat abans de la pandèmia que Barcelona estava perdent pistonada, que la capital catalana deixava escapar oportunitats.
Pino és un milionari que ara viu a Eivissa, però que va passar mitja vida a Barcelona. A través d’un conegut periodista de TV3 havia contactat amb el Govern de la Generalitat fa uns mesos. Volia un interlocutor motivat que era just, segons explicava, el que li negaven a Barcelona. Sort va fer a la primavera quan va concretar un dinar i conèixer un dels homes forts del Govern Aragonès. Aquest contacte havia de preservar el Barcelona Beach Festival i a ell mateix d’un nyap monumental.
Encara que va ser en Raül Murcia Muto, cap del gabinet del conseller Elena, qui es va posar la granota de feina i va literalment salvar la celebració del festival. La resignació displicent de l’alcaldessa adrianenca va contrastar amb l’eficàcia i determinació del Muto i els seus bons oficis, indispensables per salvar la paràlisi municipal.
Curiosament, el dissabte a mig matí, a poques hores de l’inici del festival, una reunió amb el director general de Bombers va fer possible desencallar el problema. Com? Insistint amb un informe que divendres ja tenia sobre la taula el consistori de Cañete, que no va voler fer servir aquell dia.
Aquest és sovint un dels problemes d’una administració tan burocratitzada com reglamentada. De vegades, són alts funcionaris municipals els que amb una actitud obtusa s’aferren a la burocràcia en lloc de tenir una vocació de servei. En altres ocasions, són responsables polítics els que temen les conseqüències dels seus actes. Entre uns i altres, el Barcelona Beach Festival hauria passat a la història amb més pena que glòria.
