Les nostres vides estan fetes de matisos. De detalls mínims que marquen diferències gegantines. Existències anònimes condicionades per etiquetes i realitats que s’entrecreuen i que miren de desconstruir-se, destruir-se i reconstruir-se a la contra d’inèrcies seculars. Ser dona, de nació oprimida, de classe baixa, d’ètnia marcada, d’orientació sexual perseguida, de llengua proscrita, de dissidència sistemàtica... i el tèrbol atzur de ser tres —o infinites— voltes rebel.
La rebel·lia, però, és un ventijol que xoca contra el mur d’un sistema que engoleix qualsevol crit amb l’eficàcia d’una maquinària inesgotable dins la línia de producció industrial. Vella i aparatosa, però ben greixada. Impassible, infal·lible i totalitària. No debades la fotografia més comercialitzada de la història, impresa sobre samarretes, pins, pòsters, carteres, dessuadores, quadres, clauers i qualsevol altre objecte que es puga comprar i vendre, és la mirada pregona d’un guerriller argentí i cubà immortalitzada per Alberto Korda. Hasta la victoria siempre. A l’Havana, a Santa Clara o també en Amazon. Envío gratis en tu primer pedido elegible. Solo queda(n) 1 en stock. Prime Prueba primero, paga después. Fins al benefici sempre.
Aprenem a viure amb la idea que cada lluita està farcida de contradiccions i ens autoconvencem, perquè no tenim més remei, que la coherència és impossible en un món incoherent. En un sistema total i absolut en què cada victòria nostrada només és l’antesala d’un nou combat. Un món en què els canvis es palesen tot llançant la vista enrere, a dècades de distància, la qual cosa mena a dues exigències ben complexes: ser capaç de lluitar avui i no obtenir-ne cap resultat fins a demà, o despús-demà, i, sobretot, no equivocar-se sobre on, quan, com, per què o per qui lluitar. Heus ací el quid de la qüestió.
Mantenir una mirada permanentment global sobre tot plegat esgota i és difícil. Ser capaç, però, de fer-ho bandejant la distorsió de la realitat pròpia i, en conseqüència, del prejudici que tots portem imprès fins al moll de l’os, és el fet diferencial que pot evitar la desorientació, errar els trets i caure en allò tan real d’estimar l’opressor i odiar l’oprimit. Una desorientació, a més a més, beneïda pel context polític, econòmic, mediàtic, judicial i cultural. Només cal trontollar una mica ideològicament perquè la mà fosca del lliure mercat t’arrossegue a l’esvoranc de la demagògia.
La gran derrota és no entendre que la lluita “aliena” esdevé, en realitat, tan important o més que la pròpia. És caure en allò de me pilla muy lejos. Pensar que les lluites dels treballadors precaris, dels pobles minoritzats, del jovent explotat per un sou esquifit, de les dones esclafades contra un sostre de vidre, del col·lectiu LGTBI+, dels països espoliats pel petroli, l’or o el coltan, de les persones que arrisquen la vida per travessar una frontera o dels països que són carn de canó del canvi climàtic no tenen res a veure entre si. Que no són el nostre problema, al capdavall.
Si comparem el món amb una jenga, el joc en què els jugadors van retirant una a una les peces d’una torre de fusta sense que s’ensorre, veiem clar que només cal un mal pas perquè tot se’n vaja en orris. I el sistema —amb perdó per fer servir un terme enigmàtic davant la impossibilitat de posar cara real a la inèrcia secular reaccionària en unes poques línies— se n’aprofita, tot retirant les peces clau de la torre.
No és casualitat que portem anys escoltant que la lluita de classes ja no té cap sentit, que són coses del segle XIX i que les lluites modernes tenen més a veure amb la qüestió climàtica, l’emancipació de la dona o, segons el lloc i la situació, amb moviments transversals per a desempallegar-se de la dominació d’un estat, posem per cas. I tot és cert i fals alhora. Si cau la lluita de classes, s’ha acabat la jenga. La torre s’ensorra.
Posaré un exemple polèmic, si més no. El d’un home blanc, hetero i de mitjana edat, amb una vida de merda a una ciutat mitjana en un país del muntó del món occidental. Un home que, entre la barra del bar i la cua de l’atur, cova l’odi de la mediocritat i a qui se li presenta dia rere dia tot un seguit de falsos culpables: dones, migrants, sindicalistes, feministes, rojos, intel·lectuals, indepes... Un home a qui no se li explica que tenir privilegis innegables no és ser un privilegiat i a qui, si se li bescanvia la condició de classe treballadora per la de classe mitjana amb ínfules, perd les ulleres amb què albirar correctament el món.
Feminisme, antifeixisme, antiracisme, ecologisme, sobiranisme, independentisme... Tot plegat, flors d’un ram que necessita un cordell per a cosir totes les lluites. Un fil connector que és, al capdavall, una qüestió de classe.
