Andreas Malm és un investigador suec, expert en la crisi climàtica, que ha elaborat i difós la tesi del capitalisme fòssil. Aquesta explica la relació central i determinant entre el consum de combustibles fòssils i el creixement econòmic capitalista de l’últim segle i mig. Sense els primers no s’hauria produït el segon. Diu Malm que les quantitats de CO2 emeses a l’atmosfera són “una part necessària de l’acumulació de capital, igual com les transaccions de mercat”.
El seu relat comença en un moment clau de la història com és el pas de les indústries britàniques de l’energia hidràulica al vapor, entre els anys vint i trenta del segle XIX. Amb una hipòtesi sorprenent: en un primer moment, el carbó es va imposar a l’aigua no per raó de la seva potència energètica sinó per una raó social, concretament perquè permetia portar les fàbriques a les ciutats, on es trobaria mà d’obra abundant i barata, és a dir tots els pagesos expropiats, empobrits i desplaçats del camp. És la recerca d’aquesta mà d’obra el que va portar a canviar els molins de cotó, situats als rius, pels vapors urbans.
Aquesta raó vinculada a l’espai anava acompanyada d’una segona relacionada amb el temps. El flux d’aigua no és continu, està sotmès a les variacions meteorològiques, mentre que el carbó, si no s’interromp el seu subministrament, permet una producció contínua i exigeix als obrers que treballin amb més intensitat.
Són aquestes les raons per les quals es va imposar la màquina de vapor, que havia estat patentada per l’escocès James Watt molts anys abans (1784). El procés no és primer l’invent i després la Revolució Industrial. Sinó que una dinàmica social, en aquest cas la voluntat dels patrons d’obtenir més beneficis, va portar a la urbanització de la producció, i això només era possible amb el vapor. Fins al 1840 aproximadament, el consum domèstic de carbó (escalfar-se i cuinar) era encara predominant a la Gran Bretanya, però a partir d’aquell moment el consum industrial el va superar i va créixer a un ritme vertiginós. És així, conclou Malm, com es van col·locar les vies cap a l’escalfament global.
Un segle i mig després veiem les conseqüències i els límits d’aquest model. D’una banda, hem pres consciència dels efectes de l’escalfament global. La temperatura mitjana del planeta ha augmentat 1,2º C des que va començar aquesta era del capitalisme fòssil, i ara tenim el repte de frenar l’augment i que no passi dels 1,5º C. Per altra banda, hem assolit el pic del petroli. Cada cop es produeixen menys barrils d’aquesta substància que va agafar el relleu del carbó com a font clau de l’economia, i això és la base del procés inflacionari actual.
Els informes són dràstics i alarmants. Pel que fa a l’esgotament del petroli, els indicadors són claríssims per a qui no vulgui tancar els ulls. El pic del petroli, de fet, es va preveure ja fa 50 anys amb el famós informe The limits to growth. I en referència al canvi climàtic, no hi ha cap dada que convidi a l’optimisme, i això va portar el secretari general de l’ONU, António Guterres, a lamentar, en la presentació de l’enèsim informe ara fa unes setmanes, que assistim a “la trista lletania del fracàs de la humanitat per abordar la disrupció climàtica”.
És la humanitat o és el capitalisme? Seguint les tesis de Malm, hi ha un vincle clar entre model energètic, poder de les classes socials i consegüentment sistema polític. És la classe dominant capitalista la que decideix què es produeix i com. Certament, no hi ha hagut cap alternativa en aquest aspecte, perquè la Unió Soviètica, si bé en els seus inicis va tenir polítiques avançades de conservació de la natura, aviat va virar cap a l’estalinisme fòssil.
Però és evident que les elits actuals són les responsables d’estar-nos encaminant cap al col·lapse. Frenar l’escalfament global voldria dir una reducció d’emissions del 65% d’ara fins al 2030, mentre que la UE acaba de declarar el gas com a “energia verda”.
La fi de l’era fòssil pot portar-nos cap a diferents escenaris, alguns absolutament distòpics. Es parla d’ecofeixisme o de neofeudalisme. Però si mirem les arrels històriques de la crisi energètica bé podem recuperar els ideals igualitaris que van agafar força en el mateix moment, i precisament en radical oposició, de l’emergència del capitalisme fòssil. Em refereixo al socialisme.
Un socialisme de la suficiència. Una alternativa que, com vaig sentir dir a César Rendueles, per primera vegada no podrà anunciar creixement i abundància, sinó que haurà d’oferir viure amb menys. L’abundància serà en temps lliure, en experiències, en relacions socials. Però en termes materials l’únic socialisme factible és l’auster.
Podem pensar en aquests termes o podem girar la mirada de l’abisme cap al qual ens dirigim. Potser encara som a temps.
