El passat abans del passat

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Les efemèrides han de respondre a un concepte històric, adverteix Vicente Vega a la introducció. No és possible considerar història el que va passar fa una dotzena d’anys, diu, perquè continua “massa present en la memòria de tothom i resulta impossible de deslligar de les passions, els sentiments i prejudicis que ens va despertar el fet de viure-ho”. Per això, tot i editat el 1949, Ensayo de un repertorio universal de efemérides no en recull cap de posterior a 1934. No esmenta la Segona Guerra Mundial, ni la Civil. I Franco només hi surt el dia que nasqué, en ser ascendit a general i en prendre la direcció de l’acadèmia militar.

El dia 20 de novembre de 1975 encara no existia. Però ja molt abans s’editava la memòria amb l’excusa de no furgar en les ferides ni els traumes, per por, en realitat, de donar una versió no compartida per tots els lectors del llibre (especialment els qui n’havien d’autoritzar la publicació). Aquesta el·lipsi flagrant és un dels tresors que conté. Pensava llegir-lo en diagonal, i he acabat enganxada a l’aventura de la humanitat. Ha estat com recórrer-la, amb els seus conflictes, conquestes, disbarats, protestes, en una successió de cicles que reinicien l’existència fins avui.

Quan coneixes el final del relat, en llegeixes les causes com una amenaça del que és irreversible. Manifestacions, vagues, aldarulls, crisi econòmica, falses promeses, noms com Hitler. En canvi, des del passat no és fàcil encertar el futur.

Hi ha personatges obstinats. Un tal Wolf (l’autor s’hi refereix com a “l’incansable Wolf”) va descobrint asteroides i batejant-los. Hi ha decisions increïbles, com la prohibició dels io-ios a Síria, el gener de 1933, perquè el sacerdot assegurava que eren els causants de la sequera persistent. Hi ha curiositats antològiques. A Jamaica, Cristòfol Colom aprofità un eclipsi de lluna per atemorir els indígenes i obtenir els queviures que li negaven. El 7 de març de 1923, Arturo Wynne inventà els mots encreuats. Un dia de 1865, el famós elefant Pizarro lluità amb uns toros a la plaça, i no li feren la més mínima esgarrapada. Hi ha victòries, com l’abolició de l’esclavitud a l'Estat espanyol el 1873, o que el 1587 les dones obtinguessin el permís per representar comèdies. Hi ha derrotes, com l’estrena de Madama Butterfly, que va ser un fracàs estrepitós. El 22 de novembre de 1903, Pius X prohibeix l’aplicació de música moderna a la música sagrada, així com l’ús d’alguns instruments i la missa de veus mixtes. Nou anys després, s’implantaria la censura a les pel·lícules cinematogràfiques.

Hi ha coses que es repeteixen fins a la ironia. Toreros que es casen amb aristocràtiques, partits de futbol, reconeixements de pesos ploma. Contradient la Viquipèdia, el 1611 naixia a Lisboa Francisco Manuel de Melo, autor de la Historia de los movimientos, separación y guerra de Cataluña. Davant del nombre creixent de taxis, l’Ajuntament de Madrid decideix no concedir més llicències el 1928. Tretze anys abans, la vida a la ciutat s’havia posat impossible: el quilo de pernil valia 4,50 pessetes. El 1882 s’inauguraven els ripperts, un gran progrés per a les comunicacions urbanes. Però què eren els ripperts?

I aquesta minibiografia: “1 d’abril de 1767. Neix a Barcelona l’orientalista i explorador Domènec Badia Leblich, més conegut per Ali-Bei, que enganyà el sultà del Marroc fent-se passar per descendent d’una família de califes; primer europeu que estudià a fons els costums àrabs i visità la Meca. Home d’esperit inquiet, vida interessant i mort un tant misteriosa”. El llibre ressenya el Noi de Sucre, la construcció del Palau de la Generalitat, un etcètera extens.

Quan coneixes el final del relat, en llegeixes les causes com una amenaça del que és irreversible. Manifestacions, vagues, aldarulls, crisi econòmica, falses promeses, noms com Hitler. En canvi, des del passat no és fàcil encertar el futur. La secta dels adventistes esperava la fi del món el 1843. El 1764 moria l’abat Benet Argerich, que havia posat la primera pedra del nou monestir de Montserrat, predient-ne la seva ruïna pròxima, segons l’autor. Ell apunta que el 13 de setembre de 2007 es tancaria el concurs per resoldre l’últim teorema de Fermat, i qui l’encertàs s’enduria 100.000 marcs d’or. En una nota al peu, afegeix: “Incloem aquesta efemèride corresponent... al proper segle”. Fins i tot aquell futur ja és passat, i no va ser exactament així. Però encara no ha transcorregut prou temps perquè ell ho consideràs història.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Llucia Ramis
Llucia Ramis

Periodista i escriptora. Autora de Coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys (Barcelona, 2008), Egosurfing (Destino, 2010) i Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes (Columna, 2013). Premia Josep Pla de Narrativa 2010.