Ho confesso amb tots la humilitat. Quan vaig sentir que Putin legitimava la seva “operació especial” a Ucraïna en la defensa dels russos que havien quedat, per dir-ho així, presoners i sotmesos dins d’una Ucraïna independent, vaig imaginar —o vaig témer— tot de fotografies on aquesta població russa d’Ucraïna rebia els tancs de Putin amb himnes i banderes com un exèrcit alliberador. I que gràcies a això la invasió russa seria un passeig militar, amb ben poca resistència, si més no en la meitat oriental d’Ucraïna. Ja tenia la impressió que tot plegat era una excusa. Que Putin feia servir aquesta població russa com Milosevic havia fet servir la població sèrbia a Croàcia o a Bòsnia, per combatre la independència o la sobirania de tot Ucraïna. Calia una victimització de la població de parla russa, presentar-la com a ostatge en una Ucraïna independent, del supremacisme ucraïnès, que els convertia —segons el seu relat— en ciutadans de segona. Però, tot i ser una mala excusa, jo temia que espontàniament o de manera induïda molts ucraïnesos de parla russa certifiquessin aquesta versió rebent les tropes russes com a pròpies i com a instrument d’un retorn a la mare Rússia de la qual mai no haurien volgut sortir.
Repeteixo que em temia aquestes imatges. Suposo que per ignorància. Pèro no tan sols per la meva ignorància. Amics bons coneixedors de la realitat de la zona, i especialment de la realitat russa, em deien que ells també ho havien imaginat. I encara més: que també ho havia imaginat Putin. Com que els nacionalismes imperials solen ser els més etnicistes de tots —i encara més, quan la marca del grup és la llengua, que en paraules de Nebrija “siempre fue compañera del Imperio”—, suposo que molts vam penar que la pertinença a la identitat russa seria un lligam més fort que no pas la ciutadania ucraïnesa, per aquesta àmplia comunitat de parla russa. Però no ha passat. Ha passat tot el contrari. En general, aquesta població russa ha resistit a la invasió de Putin amb una absoluta lleialtat a Ucraïna. Zones gairebé íntegrament russòfones s’han enfrontat ferotgement als tancs russos. I ha arribat a passar un fenomen encara més curiós: algunes d’aquestes persones han volgut adoptar els senyals de la identitat ucraïnesa, especialment la llengua. Si abans de la guerra es podia dubtar de l’existència d’un sol poble ucraïnès, perquè hi havia dues comunitats de llengua diferents, ara aquesta ciutadania ucraïnesa compartida s’ha fet més forta. I s’ha fet més forta també la seva identitat.
Això em sembla extremadament rellevant i significatiu. No ho dic per fer cap extrapolació, perquè cada situació dins del nostre planeta té unes característiques i unes lògiques diferenciades, però no em sembla tampoc una constatació que només sigui útil per a la situació ucraïnesa, sinó que diria que conté alguns ensenyaments de caràcter general. Jo diria que Ucraïna, els qui considerem que el fet nacional és clau per explicar i entendre la realitat, també la contemporània, hem vist que l’adscripció nacional no neix tan sols de compartir uns trets identitaris, com pot ser la llengua, sinó també de compartir un projecte de futur, personal i col·lectiu, un horitzó. Com a mínim des de Maidan, el projecte nacional ucraïnès ha estat percebut, també pels ucraïnesos de parla russa, com un horitzó positiu de llibertat i de progrés. Un horitzó que mira a Europa i que busca consolidar un projecte democràtic. I, en canvi, que el projecte de la Rússia de Putin, encara que parli la mateixa llengua, no és gens desitjable ni engrescador, sinó que remet a l’autoritarisme, la nostàlgia i la repressió. Una cosa de la qual no val la pena ser. Certament, arreu hi ha de tot. Certament, també és difícil emfatitzar amb qui t’està bombardejant, encara que ho faci en la teva llengua. Però jo crec que a Ucraïna l’adscripció nacional s’ha fet més per projecte que per identitat. És a dir, més per la tria d’un horitzó que no pas per una identitat vista com una condemna de la qual no en pots sortir. La gent ha triat. I curiosament i significativament, quan ha triat per projecte una pertinença, ucraïnesa, ha volgut adoptar també els senyals d’identitat d’aqueta adscripció, sobretot la llengua. La gent no ha triat segons la seva llengua materna. Ha triat segons la seva interiorització d’un projecte col·lectiu. Tanmateix, quan ha triat projecte, ha passat també a triar llengua, en molts casos. La nació és una identitat compartida. Però la identitat també es pot triar. I acabes triant segons l’atracció d’un projecte. Fins i tot parlant rus, prefereixen ser de la Ucraïna que mira Europa que de la Rússia de Putin, tan antipàtica. Tries el que vols ser. I també tries el que no vols ser.
