Però qui rep de valent són Sorolla i Mir. Al seu parer, “la pintura que tan sols és obra de l’ull i de la mà, ben mirat, no és res”. I per això, Sorolla és superficial, i la seua pintura un “aparatós embull”. I diu: “la importància de Sorolla en la història superficial de la pintura és innegable. És clar que els pintors de vàlua l’ignoraren i que no influí en cap pintor important”. Però tampoc no li agradava Joaquim Mir, perquè tendia “a una exacerbació lumínica basada en el principi ingenu que la llum és de color groc”. I reblava, sobre l’estada de Mir a Mallorca: “on es dedicà a expressar els jocs de la llum en taques de vivíssims colors i de formes sinuoses, molt modern style, que sovint semblen obres abstractes, d’una semblança jaspiada com la que tenen les guardes d’enquadernador”. Les paraules desqualificadores de Ferrater continuen, dient que l’estada de Mir a Mallorca fou catastròfica, i que va “pintar paisatges banals, de visió convencional i excessivament cursiva”. No obstant això, li reconeix alguns moments feliços, que l’apropa a Gauguin. I, finalment, també critica Francesc Gimeno, “que era totalment incapaç de compondre un quadre”, i que res no justifica la seua desmesurada fama pòstuma.
Caram, Ferrater! Ausades que té la destral esmolada! Sens dubte, ara estaria admirat de la demolidora fama assolida per Sorolla, Mir i Gimeno. En canvi, per a ell Joaquim Sunyer és el més gran pintor que ha tingut Catalunya des del segle XIII. I li dedica un llarg capítol, on compara Sunyer amb Cézanne i l’allunya “del rudimentari Gauguin”. Totes aquestes afirmacions contundents i valentes fan aquest llibre extraordinàriament divertit de llegir. Al capdavall, Ferrater ens ve a dir que el pintor ha de ser com el poeta: algú que cree el seu món amb valentia i fermesa. El pintor ha de defugir la facilitat, el lloc comú, la mirada plàcida, la decoració: s’hi ha de deixar els budells, traure tota la ràbia i colpir el món. Ho ha d’arriscar tot. A Salvador Dalí ni el menciona. La destral de Ferrater troba que el pintor de Portlligat no és bo ni per a fer llenya.
Sens dubte, L’art de la pintura ens presenta un Ferrater virulent i desconegut. I també un Ferrater inèdit com a pintor: el llibre reprodueix alguns dels quadres que va pintar a la seua joventut, esbossos d’allò més cezanians. Cap a on haguera anat la seua vida si s’haguera dedicat a la pintura? Seria un nou Tàpies, un nou Brossa, un nou Miró? Certament, li faltava mà, però li sobraven idees. La cosa, segons ell, més important. Perquè, ja ho sabem, la pintura que tan sols és obra de l’ull i de la mà no és res. Destraler Ferrater!
