A hores d’ara, El vicecònsol (Ed. Afers) de Xavier Serra ha rebut molts comentaris favorables i entusiastes. I amb raó. És un llibre d’allò més entretingut, que d’alguna manera parla de l’estranya aldea gal·la que Timothy Towell, aquell diplomàtic nord-americà vingut directament des de Cleveland, va descobrir a la vora del Túria. El seu propòsit era investigar la possible oposició clandestina al govern franquista, i de colp i volta va caure en un ambient singular i estrany: per una banda, va trobar una burgesia panxacontenta i enervada, d’exportadors de taronja, i que no parlava gens ni mica de política. I, per l’altra, va descobrir que l’oposició franquista no provenia exactament de moviments comunistes, sinó d’una colla de joves que parlaven en valencià i que tenien com a far un misteriós escriptor de Sueca.
Towell va quedar enlluernat de l’idealisme que movia aquells xicons, de les ganes que tenien de canviar les coses, de la seua confiança en el futur. Aquests es passaven retalls de Le Monde, cantaven Brassens i Brel, i anaven sempre carregats de llibres i revistes, com més prohibits millor. Creien en alguna cosa, vaga i inconcreta, innocent i jovial, pletòricament germinativa. I Towell es va relacionar amb uns i altres (Eliseu Climent, Aracil, Pérez Casado...), i també va conèixer pintors del moment, com Manolo Valdés i Rafael Solbes, i els va comprar alguna obra. Sense agradar-li massa, sols per a dissimular i caure en gràcia. El vicecònsol preferia pintors més nostrats, com ara Ribera.
Cal dir que Towell entenia poc el que passava, ni les aspiracions d’aquell grup de joves. Malgrat els intents de Xavier Serra per vendre’ns el personatge, mai no arriba a ser-nos simpàtic. Mai no queden clares les seues intencions, i tot entra dins de la típica estratègia nord-americana de la informació és poder; informació que els seus superiors faran servir en funció dels interessos més espuris. Tant per a fer caure Franco, com a l’inrevés. El savoir-faire dels nord-americans, on l’únic que importa és el seu país, que és el mateix que dir els seus negocis.
Finalment, Towell va aconseguir que el cònsol Robert Follestad convidara aquell misteriós escriptor de Sueca al consolat. I que signara una carta d’invitació d’allò més enllepolidora: “Benvolgut senyor: Fa tot just uns mesos que ocupo el càrrec de cònsol dels Estats Units a València i com que he sentit parlar dels seus mèrits i obres, entre les quals El País Valenciano, que per cert he adquirit per fer-ne una lectura detinguda, desitjaria tenir l’ocasió de poder conèixer-lo personalment”. Podem imaginar la sorpresa de Joan Fuster rebent aquella aparatosa i ensucrada missiva. Però, evidentment, rere aquella carta no hi era el cònsol, sinó Towell, i quan Fuster s’hi va presentar aquest va donar una excusa qualsevol per justificar l’absència de Follestad i va caure en les seues mans.
No sabem ben bé de què varen parlar. Sols tenim el testimoni de Fuster, que va escriure al seu bon amic Maluquer: “Per ací tot està quiet i silenciós. (...) Com a cosa curiosa, et diré que, fa unes setmanes, vaig ser discretament invitat a tenir una entrevista amb el cònsol nord-americà a València. Per unes circumstàncies accidentals la conversa va ser amb el vicecònsol, Timothy Towell. Sembla que aquests senyors, nous en aquesta plaça, tracten de saber alguna cosa concreta sobre les realitats del país. Les preguntes del vicecònsol eren intencionades i fins i tot indiscretes (‘Estan vostès organitzats?’ ‘Pot considerar-se que vostè és el líder d’aquest moviment?’, etcètera)”. Com diu Serra, no entenien res.
I, tanmateix, llegint El vicecònsol he sentit una punta d’enyor d’aquells dies, que tot i ser els d’una dictadura, es vivien amb la intensitat de la lluita per les grans causes. He sentit una estranya nostàlgia, d’aquells anys en què encara es creia en l’home, i com amb la lluita ideològica es podia canviar el món, i fer-ne un de millor. Quan tot estava per fer i es tenia la certesa que s’aconseguiria. Tota aquella il·lusió encomanadissa que tant va desconcertar el vicecònsol Towell i que fa aquesta història tan valuosa i entranyable.
