No sé si és només una cosa d’aquí —probablement hi ha expressions similars en altres idiomes—, però el cert és que políticament som uns babaus. Sí: som més papistes que el Papa. Vull dir que ens apliquem exigències més enllà del que és raonable, del que és necessari i, sobretot, del que és just. L’exemple més immediat i directe l’acabem de tenir en el cas de Mònica Oltra, de Compromís. Que una persona de la seva rellevància política —no ho dic només pel rang del càrrec, sinó per un lideratge reconegut democràticament i per una capacitat de negociació provada— hagi de plegar pel fet de ser investigada per una culpabilitat més que dubtosa, és una barbaritat. Per què no esperar la sentència? Que un dret tan fonamental com el de la presumpció d’innocència pugui ser vulnerat per una norma preventiva autoimposada diu més de la feblesa del conjunt del sistema polític que no pas de la seva fortalesa.
Un altre cas que clama a Déu és el d’Eduard Pujol de Junts, que va ser suspès de militància per un afer de suposat assetjament sense que ni tan sols existís cap denúncia formal, i que finalment s’ha girat a favor seu. Un cop perdut l’escó, víctima d’aquella mena d’assetjament informatiu políticament correcte que, si ets home, et fa culpable d’entrada, el retorn al punt de partida ja no és possible. La renúncia a un càrrec professional de primer ordre per dedicar-se a la política li ha estat socialment “agraït” amb un descrèdit que cap nota informativa de desgreuge podrà esborrar. I així, tants d’altres.
El cert és que aquest tipus de normes preventives van proliferar arran de la desconfiança generalitzada en el sistema polític i en els mateixos polítics que havien provocat abusos i corrupteles molt habituals fins a finals del segle passat. Especialment, els partits progressistes es van dotar de normes internes per tal de mostrar un rigor que, se suposava, havia de tornar la confiança de l’elector en el sistema. Tanmateix, l’experiència ha mostrat dues coses. Una, que l’elector no castiga els partits ni els polítics corruptes, i que, per tant, la confiança no depèn d’aquesta mena d’exigències. I dues, que les normes preventives que posen la bena abans de la ferida han acabat provocant més danys personals i polítics que no pas n’han evitat.
Però no és només això. En un marc polític on actua amb absoluta impunitat una policia patriòtica espanyola que inventa delictes, amb mitjans de comunicació no menys patriòtics que li són còmplices i amb un sistema judicial compromès en l’eliminació de qualsevol adversari que gosi posar en qüestió la unitat territorial d’Espanya, en moltes ocasions totes aquestes mesures preventives s’han girat en contra dels més febles —sigui organització o persona— i no han provocat ni una sola esgarrinxada als valedors més forts, per corruptes que hagin estat.
Ja he dit que no sé fins a quin punt aquestes mesures tan estrictes són pròpies d’altres latituds. Però una norma que posi en qüestió un dret tan bàsic com el de la presumpció d’innocència, insisteixo que em sembla més una mostra de feblesa del sistema polític que no pas de fortalesa. Un sistema fort hauria de posar els drets fonamentals per davant del suposat prestigi de les institucions. Puc entendre que un polític se senti aclaparat per una investigació i prengui la decisió de retirar-se voluntàriament per tal de poder-se defensar amb més llibertat. Podríem discutir si és legítim despendre’s amb tanta lleugeresa de la responsabilitat atorgada pel votant que hi ha confiat, però la decisió personal és comprensible. I també s’entén que en un país on els processos judicials s’eternitzen —quan convé, és clar—, arrossegar anys i anys l’ombra d’una hipotètica culpabilitat esdevingui molt feixuc. Un sistema judicial àgil estalviaria aquesta càrrega, però a Espanya no s’hi pot comptar.
El darrer cas d’aquesta nova cultura de la desconfiança és el que afecta la presidenta del Parlament de Catalunya, la Molt Honorable Laura Borràs. Després de les condemnes polítiques dels protagonistes de l’1-O de 2017, en un context polític en què diàriament es desvelen complicitats policials-mediàtiques-judicials per desacreditar l’independentisme, insistir a posar la càrrega del dubte en els investigats —de fet, perseguits— i no en els investigadors —els perseguidors—, és inaudit. I més per unes pràctiques que han estat absolutament generalitzades a totes les administracions. I aprofitar el cas com han fet la resta de forces independentistes que ja han estat víctimes d’aquestes circumstàncies per treure’n rendibilitat partidista, és deplorable. Deplorable moralment, i estúpid políticament.
Sí: som més papistes que el Papa. I en el context de joc brut polític en què ens movem, posa de manifest, una vegada més, la gran feblesa de la cultura política catalana.
