La darrera víctima mediàtica de la impunitat aèria es diu Miki Núñez. Sense entrar gaire en detalls, el resum és que Vueling va deixar a terra bona part de la banda de músics i instruments d’aquest cantant català per overbooking, tot i “tenint els seients assignats”. Per increïble que sembli, l’overbooking –la venda d’un nombre de bitllets superior a la capacitat de passatgers té una nau– és una pràctica comercial “tolerada” a casa nostra, per raons històriques que ara no venen tampoc gaire a tomb. Certament, no és pas l’única porcada que les companyies aèries poden oferir-nos sense pràcticament despentinar-se. I, si bé, vist percentualment, no és la marranada que més incidències genera als passatgers al llarg de l’any, també és cert que sintetitza a la perfecció el campi qui pugui en què vivim immersos quant a la qüestió dels drets dels consumidors/passatgers aeris. Jo no m’imagino un teatre o una cinema venent més entrades que el nombre de localitats de l’espai sense que això provoqui un bon merder. Ni se m’acut cap hotel com déu mana que, amb l’excusa que estadísticament sempre hi ha un percentatge de reserves que no acaben venint, es dediqui –com a pràctica habitual i no pas per un error fortuït d’un dia– a vendre més habitacions que llits disponibles. Però les aerolínies, que tot sovint fan veure que viuen als núvols, sí que poden.
Si deixem l’overbooking i ens fixem en la pèrdua d’equipatge, tampoc no em sembla gaire comprensible que les companyies puguin anar perdent els farcells del personal a canvi d’una indemnització ridícula gairebé a tant el quilo, sense, per exemple, tenir en compte qüestions com el valor sentimental del que hi pugui haver a cada sarró, o el preu de la indumentària que s’hi allotjava. A algú se li passaria pel cap, per exemple, que tots entenguéssim com a “normal” que dur una peça de roba a la tintoreria fos sinònim de risc que te la poguessin extraviar amb relativa facilitat? O que qui més qui menys visqués amb el neguit de saber que dipositar l’equipatge en una consigna de la ciutat signifiqués d’empassar-se la possibilitat que el perdessin així com així? Com pot ser que hàgim naturalitzat la incompetència aèria?
No podem obviar, tampoc, un altre fet si més no curiós: la llei protegeix les companyies de les reclamacions dels passatgers per incidències que no depenen directament de l’empresa en qüestió. És a dir, si, per exemple, el nostre avió ha sortit amb deu hores de retard per causa d’una vaga del personal subcontractat per l’aeroport que es dedica a, precisament, les maletes i equipatges; no podrem reclamar danys i perjudicis a la companyia que ens ha venut els bitllets sinó que ho haurem de fer a l’autoritat competent de l’aeroport, d’acord amb les lleis i regulacions del país de l’aeroport en qüestió. Això és com si vas a un restaurant, demanes un vi de la carta, te’l beus alegrement i resulta que agafes una intoxicació de pebrots perquè el beuratge havia sortit defectuós i es trobava en mal estat. Imaginem, en tal cas, que aleshores el restaurant s’espolsa les responsabilitats i et diu que ho reclamis al cavista, que és una empresa, posem, italiana.
La pregunta, la pregunta tan innocent com incòmoda, és inevitable: en un refotut continent com l’Europeu, amb unes ànsies reguladores extremistes com les nostres, amb imposicions de mil controls de qualitat en qualsevol ram, de pretensions estatistes i proteccionistes exagerades, on fins i tot s’imposen taxes a begudes ensucrades per, teòricament, promoure la qualitat alimentària de la ciutadania, com diantre permetem que els poders públics tolerin aquestes males praxis aèries?
