No sé si heu vist l’anunci. Fa vergonya aliena. Em refereixo a l’anunci amb què el Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya fa propaganda de l’avançament de les classes una setmana. A la imatge es veu un grup d’adolescents, n’hi ha dos que es miren amb interès. I mentrestant sona una veu que diu: «Quina emoció quan tornes a veure la persona que t’agrada després de tot l’estiu. I que bé poder-ho fer abans. Avançar el primer dia de classe és molt bo per molts motius». I apareixen sobreimpreses a la pantalla les suposades bondats d’avançar cinc dies lectius les classes: «Millora de l’aprenentatge», «equitat social», «conciliació familiar» i «transformació feminista». (Sí, tenen la barra d’afegir «feminisme», la paraula màgica que alguns fan servir com a comodí per justificar l’injustificable). I la veu afegeix: «Però només per aquest ja val la pena».
És la traca final del conseller Cambray per a culminar un curs en què ha tingut el mèrit d’aconseguir que se li posés en contra tota la comunitat educativa pública. Vagues amb seguiment històric per part del professorat, les direccions dels centres fent-li cartes en contra i fins i tot les famílies (la part més desarticulada de la vida escolar per culpa de la Covid) donant suport a les demandes dels sindicats de mestres.
Malgrat les potents mobilitzacions, el conseller no ha cedit. Ni més recursos, ni més professorat especialitzat, ni un pla per eliminar els concerts amb centres privats, ni diàleg per fer reformes al currículum escolar, ni estabilització del personal més precaritzat de les escoles. «Ah, però és d’ERC? Pensava que era de Junts!», em va dir un conegut a mig curs quan comentàvem les vagues.
De moment, amb l’estiu, calma tensa. Inevitablement, la fi del curs escolar obliga a una treva. Però la situació no està resolta, el professorat continua mantenint les mateixes reivindicacions i tot indica que tindrem una tardor calenta a l’educació pública altra vegada.
Però tot i que no s’ha aconseguit que el conseller accepti implementar les demandes urgents que han de permetre millorar els centres públics, al Rius i Taulet acabem el curs amb satisfacció perquè hem obtingut una victòria. I enmig de les batalles, les victòries, per petites que puguin semblar, són tresors valuosos i cal celebrar-los.
Resulta que l’escola on va el meu fill està enganxada a una gran artèria de circulació de Barcelona: la ronda del mig. Fa dos cursos que ens estem mobilitzant perquè recondueixin el trànsit que ens passa per darrere l’escola i puguem deixar de ser una rotonda.
Vam començar tallant el carrer del darrera, però l’afectació real sobre el trànsit era petita. Després vam passar a tallar el lateral de la ronda davant de l’escola. L’afectació continuava sent menor. Fa uns mesos vam fer el salt i el primer divendres de cada mes hem tallat tota la ronda. Hi hem anat amb tot: els gegants de l’escola, una batucada i desenes de famílies. La canalla ha convertit els carrils viaris en un espai de joc. Hem estat el malson de Mobilitat de Barcelona els divendres a la tarda.
I l’Ajuntament ha hagut d’acabar fent-nos cas: durant el curs que ve faran les obres per reduir de forma permanent la circulació a un sol carril per darrere i per un lateral. Victòria! I una satisfacció immensa entre les famílies.
La canalla del Rius i Taulet aquest estiu s’emporta a casa un aprenentatge valuosíssim: si lluitem, de vegades, ens en sortim. Una lliçó que hem de saber reconvertir en forces renovades el curs que ve per fer pinya tota la comunitat educativa en la lluita per garantir realment una millora de l’aprenentatge, l’equitat social, la conciliació familiar i la transformació feminista. I que no siguin els eslògans d’un anunci amb què el govern es vol rentar la cara.
