El 14 de juny el Col·legi de l’Advocacia de Barcelona acollia el discurs d’ingrés del professor Carles Viver Pi-Sunyer a l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya. Les arcaiques estructures de l’Acadèmia van cruixir en escoltar el contingut de la intervenció titulada “Repensar els límits del control constitucional sobre les activitats parlamentàries”. Carles Viver va plantejar una pregunta que marca bona part de l’actualitat política: “Com és que un dels elements que en l’ordenament constitucional espanyol defineixen de manera explícita i emfàtica les cambres parlamentàries, la seva inviolabilitat institucional, és considerada per una part majoritària de la doctrina i de la jurisprudència constitucional un precepte buit de contingut normatiu propi?”.
La presidenta del Congrés de Diputats, la socialista Meritxell Batet, és jurista, però no sembla compartir la preocupació del professor Viver. En canvi, tot indica que té ben fresc el mític advertiment d’Alfonso Guerra: “Qui es mou no surt a la foto”.
Si fa temps es teoritzava que el Senat corregiria els possibles excessos progressistes del Govern de torn i del Congrés de Diputats, el anys han consolidat al poder judicial en aquesta funció. La visió conservadora del Dret i de l’Estat, sobre tot de la seva estructura territorial, majoritària dins la cúpula del poder judicial, n’ha fet un element de control dels altres dos poders més enllà del de legalitat: es qüestionen els continguts de les decisions i la seva oportunitat. En paraules del magistrat Martín Pallín: “S’ha produït una intervenció judicial en assumptes netament polítics”
Simultàniament, el Tribunal Constitucional ha evolucionat cap una visió partidista que ha dilapidat el seu prestigi. Només cal recordar que Carles Viver en va ser membre entre el 1992 i 2001, una part del temps com a vicepresident: avui sona a política ficció. El Tribunal s’ha degradat, sobre tot, a partir de la sentència del 2010 sobre l’Estatut, amb l’ajut inestimable d’una jurista catalana com Encarna Roca. L’arribada del magistrat Ramón Sáez, ponent a l’Audiència Nacional de la valenta sentència que va absoldre al major Trapero, ha aportat aire fresc, encara insuficient.
El Tribunal Constitucional i el poder judicial han adoptat la interpretació de la Constitució que defensava Fraga en solitari l’any 1978. Alhora, càrrecs públics que s’atreveixen a impulsar polítiques transformadores en paguen les conseqüències: només cal veure el cas de Mònica Oltra.
Batet ha acceptat ser submisa als missatges directes o indirectes que arriben del Tribunal Suprem o del Tribunal Constitucional. I des de la Mesa, amb el suport dels informes dels lletrats de les Corts o sense, sovint amb els vots a favor del PSOE i la dreta, i sempre amb l’oposició de Gerardo Pisarello, s’ha esmerçat a practicar una espècie de censura prèvia, de control de constitucionalitat anticipat, que no encaixa dins el marc jurídic vigent.
Batet considera que el Congrés no té res a dir sobre la Casa Reial i sobre els fets escandalosos protagonitzats pel Rei emèrit. Mentre la ciutadania critica a Juan Carlos I, les Corts no poden fer-ho. Batet va decidir retirar l’escó del diputat canari Alberto Rodríguez davant la pressió de Manuel Marchena. Una filtració ha avançat que el Constitucional pot retornar el seu escó al diputat, però també podríem estar davant d’una maniobra per evitar que aquesta possibilitat es faci realitat. Si el Tribunal anul·lés la decisió personal de Batet aquesta hauria de presentar la dimissió de forma immediata.
La presidenta també ha vetat qualsevol intent de discutir una possible Llei d’amnistia. És cert que aquesta norma difícilment seria aprovada, com ho és que hi ha opinions jurídiques que defensen que seria inconstitucional. Però destacats juristes mantenen que, en la mesura que la Constitució no parla de l’amnistia, aquesta està permesa si la regula el Congrés, i que la prohibició d’indults generals no implica la impossibilitat d’existència d’aquesta figura, ja que són dues institucions diferents. En tot cas, si s’aprovés la Llei, seria el Tribunal Constitucional qui decidiria, davant el segur recurs de la dreta, sobre la seva adaptació a la Constitució. Que la presidenta del Congrés actuï com si fos el Tribunal i n’impedeixi la tramitació és un escàndol polític i representa una ingerència en un camp que no és seu, ja que suposa furtar al Tribunal Constitucional la possibilitat de pronunciar-se.
La situació és lamentable. I l’alternativa no la trobem a Catalunya, on la presidenta Borràs actua com si el Parlament fos la seva finca particular. És trist que les màximes autoritats del Congrés i del Parlament, des de posicions diferents, tinguin tan poc sentit institucional i tan escàs respecte a Cambres que representen la sobirania popular.
