Ciutadans està en procés de refundació. És l’última estratègia que els queda després de desenes d’intents amb què els d’Inés Arrimadas han mirat de sobreviure en un context hostil que se’ls ha girat a la contra. Un context, tot cal dir-ho, que ells mateixos han creat.
Dies abans de les eleccions andaluses que han acabat de sentenciar el partit taronja a l’extinció, el seu candidat, Juan Marín, exhibia una moderació envejable i inspiradora. Un discurs contra Vox que explicava les contradiccions de la ultradreta, que enumerava les seues mentides i que feia una crida a no votar amb enuig, sinó amb alegria i amb perspectiva de futur per contenir el creixement del partit de Santiago Abascal. Entre altres raons, Marín recordava que eixir de la Unió Europea era poc més que una utopia, que desfer les autonomies era del tot impossible, que tancar els mitjans públics era una irresponsabilitat i no sé quantes coses més que bona part dels lectors d’aquest article argumentarien per desprestigiar Vox.
La paradoxa de tot això és que Juan Marín, com Ciutadans, són els qui han contribuït ha assentar aquest discurs que de moderat té ben poc. Si Ciutadans reflectia certs símptomes de moderació quan el seu discurs, precisament, estava ben allunyat d’aquesta virtut política, era en les fotografies dels seus candidats, la gran major part d’ells fotogènics i aspirants, segons explicaven, a exercir com a partit frontissa entre els grans representants del bipartidisme desgastat. Clar que per atraure els votants descontents d’aquestes dues formacions, PP i PSOE, en lloc de potenciar la crítica contra els vicis compartits –corrupció estructural, falsos discursos, promeses incomplertes, desgast polític derivat de la ineficàcia, etc.– van preferir centrar-se més en altres aspectes que no expliquen, ni de bon tros, la decadència del bipartidisme, però que alimenten una parròquia sedegosa de culpables. Així, Ciutadans va focalitzar la crítica al bipartidisme per les seues enteses puntuals amb el nacionalisme català i basc –pactes de González i d’Aznar amb Pujol i amb Arzalluz, per exemple– i el va responsabilitzar d’una mena de concessió excessiva als partits més votats en aquests territoris. Al seu torn, a nivell local, és difícil d’oblidar com Albert Rivera va desautoritzar els representants municipals del seu partit arreu del País Valencià que es van atrevir a forjar alguna mena de pacte d’alcaldia en què hi participara Compromís. I d’aquesta manera, segons Ciutadans, la responsabilitat del desgast polític estatal era del bipartidisme, però només en la mesura que havien fet “concessions” als partits territorials que tenen una idea d’Espanya diferent.
Xocava, també, sentir Juan Marín defensant els mitjans públics andalusos quan precisament el seu partit no només ha sigut clarament partidari del tancament definitiu de TV3 argumentant que es tracta d’un artefacte independentista, sinó que també va prometre en el seu dia el tancament de “Tele-Compromís”, tal com deia Toni Cantó quan es referia a À Punt. Ciutadans sempre ha prioritzat l’estalvi de despesa pública a còpia de tancar serveis comuns que ells mateixos han menyspreat, i ho han fet tant a través dels seus programes com de les seues polítiques.
Ara, però, amb Vox clarament consolidat a la política estatal, tenen un problema. Bona part de l’Espanya de sempre, que va votar Ciutadans descontenta amb la “derechita cobarde” del PP, estava excitada fins a cert punt amb la clarividència d’Albert Rivera i la seua lluita decidida contra tot el que fera una olor mínima catalanisme. Clar que a Albert Rivera, a Inés Arrimadas i a Ciutadans encara els calia fer un pas més per acabar d'emocionar aquell sector espanyol que, tradicionalment, havia votat el PP amb certa insatisfacció. Ara que ha aparegut Vox, aquesta demanda ja està coberta per una alternativa política amb mercat, que segueix el relat de l’extrema dreta mundial –cada dia amb més i més poder i acceptació–, que criminalitza els immigrants, que qüestiona sense complexos l’existència de la violència de gènere, que menysprea el feminisme i que interpreta que tot allò vinculat amb la igualtat o amb la memòria històrica són invents per absorbir impostos. Arguments que Ciutadans, presoners d’una moderació aparentada, no podien defensar, si més no amb la visceralitat requerida per bona part dels votants que ara donen suport entusiasta a Vox.
A Ciutadans l’han avançat per la dreta, segurament no en els plantejaments, però sí en la posada en escena, que avui és el que més influeix en la decisió dels votants. I davant aquest fet, a Ciutadans només els queda fer gala d’una moderació falsa que només serveix per allargar una agonia fàcil de pronosticar. Clar que no s’ha d’oblidar que, malgrat l’extinció previsible, Ciutadans ja ha complert amb el paper que tenia encomanat quan es va constituir com a partit allà pel 2003. I és que els consensos socials i nacionals a Catalunya no només ja no ho són tant, tal com demostra el PSC sempre que pot, sinó que l’opinió pública espanyola s’ha convençut que els pilars del sistema polític català –i de qualsevol territori autonòmic amb identitat pròpia– són una amenaça per a la seua nació. Cosa que "legitima" els jutges, els polítics i els mitjans, a ulls de la ciutadania, a dinamitar-los. Malgrat el ridícul electoral i la broma refundacional, Ciutadans ha complert el seu objectiu i s’ha sacrificat en benefici d’un bé comú, que és el de la supervivència i l’enfortiment de la seua manera d’entendre Espanya.
