Escolte una cridadissa d’ocells en un marge del tarongerar. Una parella de garses està atacant un niu de merles, i aquestes es defenen i llancen els seus clams alarmats. Les merles han construït el niu en la forca d’un vell llorer, que havia estat escatit recentment, i les garses l’han descobert. Els xiscles de les merles defensant els seus ous contra les garses és escandalós i dramàtic. És un dia de juny extraordinàriament calorós, en plena onada de calor, i aquella escena sembla elèctrica i irreal, un punt apocalíptica.
Les garses, que a l’horta també anomenen blanques, s’han estès molt els darrers anys. Abans eren més habituals per les terres d’interior, i costava veure-les pel tarongerar. Però, a hores d’ara, volen per tot arreu, i s’aposten en els capcirons dels arbres i emeten el seu cant esberlat i sinistre. Per això, en la pintura del Renaixement, aquest ocell simbolitzava la mort i les foscors infernals, i Brueghel el Vell el va pintar al capdamunt d’una forca. També Piero della Francesca el va emprar com a símbol bescantat i fosc. El seu comportament, alimentant-se de carronya, quan no atacant els nius d’altres ocells, la varen convertir en un element negatiu en la nostra cultura, i en símbol preclar de les forces del mal.
Per tant, no és d’estranyar que quan Claude Monet va presentar el quadre La pie al Saló de 1869, fora descartat pel jurat, per considerar-lo “massa vulgar i bast”. Aquella garsa sobre la tanca de fusta els degué semblar més aviat funesta, així com la realització, a un pas de l’impressionisme. Què volia aconseguir aquell jove pintor presentant un paisatge nevat, amb el sinistre pardalot observant l’escena? Jules Breton, un dels crítics més combatius, va dir que aquella manera de pintar era execrable i que calia combatre-la i salvar l’art.
I, tanmateix, a hores d’ara, és un dels quadres més admirats de la galeria d’Orsay. Com escriu Marianne Alphant, en l’extraordinària biografia Claude Monet. Une vie dans le paysage, recuperant el moment preclar que va originar aquest quadre: “Fa fred, tot està en calma i com aturat, excepte la garsa que observa aquell home que la pinta apressadament, sense quasi moure’s per por que s’envole, trencant així l’encant d’aquell cara a cara màgic amb el paisatge”. Perquè, al capdavall, Monet no pintava l’ocell lladregot i impur, sinó una idea d’art, cristal·lina i pura com un diamant. La garsa per a ell no simbolitzava res; senzillament era un element necessari del quadre, contrastant el seu cos blanc contra la neu, i el negre del dors i de les ales contra les ombres del mur.
Mire el niu abandonat de les merles. Per terra queden algunes restes dels ous atacats, d’un verd intens. Alhora pense en el quadre de Monet, i en com va aconseguir redimir aquell ocell, transformar la mirada de l’espectador. Diuen que, quan Édouard Manet va veure el quadre, va decidir abandonar per sempre els seus intents de pintar la neu. Quatre anys després, Monet pintaria Impressió. Sol ixent, aquella escena famosa amb el sol naixent en el port de Le Havre, i que donaria nom al moviment impressionista. Però, en el fons, a l’inici de tot, està aquella garsa. Aquell quadre que ens trasllada a la calma hivernal, a una plenitud que es materialitza en el paisatge gebrat. Sols uns pocs mesos abans, Monet havia intentat suïcidar-se, llançant-se al Sena, pels problemes financers i pels reiterats fracassos patits al davant dels jurats dels premis de pintura. Com escrivia al seu bon amic Bazille: “Dec haver nascut sota la influència d’alguna mala estrella. La meua família es nega a continuar ajudant-me i no sé on dormiré demà. Ahir estava tan desesperat que em vaig llançar al riu. Afortunadament sense que em passara res”.
Unes garses volen i es posen sobre uns vells xiprers. El blanc del cos llueix sobre el verd fosc dels arbres. Des d’allà, fan el seu cant, odiós i lúgubre. I, tanmateix, pense, una d’elles va salvar Monet i va canviar per sempre l’art.
