A la catedral de Barcelona fan obres per arreglar el cimbori i les cobertes, i han aprofitat l’avinentesa per posar-hi una gran lona amb un anunci de telefonia mòbil que cobreix la bastida i que s’hi quedarà, a la vista de tothom que passi, almenys fins a començaments de l’any que ve, que és quan es preveu que les obres estiguin acabades.
La cosa ha dut la polèmica previsible sobre la mercantilització (ara també podem dir “monetització”, gràcies a la infinita —però quasi sempre desgraciada— capacitat generativa del sufix -itzar i derivats) de l’espai públic, així com alguns acudits que fusionen sense problemes el nom de Barcelona amb la paraula lona i miren de fer-ne tabola. La part més interessant no és que Samsung (aquesta és l’empresa anunciadora, no passa res per esmentar-la encara que no pagui aquest article) miri d’aprofitar tots els espais imaginables per anunciar-se, sinó que les autoritats municipals i del país —o de l’autonomia— no tan sols no hi tinguin res a dir, sinó que ho trobin la cosa més natural del món, perquè la legislació vigent ja ho preveu. En efecte, l’ordenança municipal preveu que es pugui fer un ús publicitari de les bastides de les obres, amb l’objectiu que l’empresa anunciadora contribueixi a sufragar-ne el cost (de les obres) i que compensi la ciutat per l’impacte paisatgístic (que pagui taxes, vaja), i aquí s’agafen tant el departament de Paisatge Urbà de l’Ajuntament de la ciutat com el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya per donar-hi el seu vistiplau. Com que ningú planteja que aquesta normativa pugui ser revisada (per excessivament laxa), el missatge que queda subjacent és que el respecte al patrimoni històric i arquitectònic és negociable a la menuda. Pel que fa al respecte als símbols religiosos i als referents espirituals de la ciutadania, podem acudir al refranyer per recordar allò que, pagant, sant Pere canta: l’arquebisbat de Barcelona diu que, atès que la lona ha rebut totes les autoritzacions necessàries, per part seva no hi ha res més a dir-hi. Pel que es veu, quan arriben al passatge dels Evangelis sobre els mercaders al temple, se’l salten.
Com que nosaltres també sabem manejar paraulotes creades amb el sufix -itzar, podem dir que tot plegat no fa més que abundar en la parctematització del nostre paisatge, tant l’urbà com el natural, amb vista a la seva explotació econòmica i/o turística. És un camí segur cap a la desnaturalització (una altra) dels espais, i sobretot una nova constatació que, més enllà dels bons propòsits que es van formular durant els moments més durs de la pandèmia, ningú en realitat ha fet ni pensa fer res per modificar —ja no dic canviar— un model econòmic que és pa per avui i destrucció del nostre paisatge no ja per demà, sinó, cada dia més, també per avui mateix.
Si s’arriba a donar aquest canvi de model, haurà de ser per una via supraestructural (posem per cas, que la Comissió Europea condicioni molt més fortament la recepció dels fons Next Generation a la descarbonització —una altra— del que ho està fent de moment), o, molt més possible, perquè es produeixi una situació d’emergència que faci por de veritat, perquè sembla que només aleshores siguem capaços d’actuar. Per pròpia iniciativa dels nostres pròcers, pressionats tothora pels interessos de sempre, no es produirà, i encara menys si ho han de fer en previsió. Serà sempre com a reacció, per exemple a algun tipus de desgràcia, sigui una catàstrofe natural o bé —més senzill— a algun accident de trànsit causat per la contemplació embadocada d’una lona publicitària cobrint una catedral. Ja ha passat en alguna altra ocasió a la mateixa Barcelona, però, com que els diners també esborren la memòria, cal de tant en tant que es repeteixin els mateixos desastres, perquè, aleshores sí, hi correm tots.
