Calen tràmits per tot, de manera sostinguda i constant. A vegades, hi ha pics, com quan et demanen tres certificats de cop que demostrin que estàs al corrent de tot el que s’ha d’estar al corrent. Els anteriors certificats, de només un any, han caducat. Els tràmits semblen reclamar modernitat, unes ganes de seguir les últimes tendències estiloses d’estiu o hivern. A vegades, el demandant de papers reclama el número exacte de l’article de la llei tal de la maria castanya qual que t’eximeix de posar-hi IVA i fas un matí de curs de gestoria. Do’m, do’m, do’m, peticions que no s’acaben, com si calgués engreixar un bebè monstre que mai en té prou. El bebè monstre va començar per les llaminadures de plàstic i ha acabat reclamant bistecs de balena amb mariners i boles d’escombraries a l’interior.
Qui fa d’autònom, n’està al cas i més que al corrent de tot plegat, de la paperassa que insistentment ha de servir. L’únic que ara la paperassa ja s’ha desbordat i avança com un mar de lava per tots els camps. Ho toca i ho taca tot, tot es fon al seu pas. La vida se’ns escola pels tràmits. A cada pas, un tràmit. A cada tràmit, unes condicions. I amb les condicions, unes contrasenyes i unes aplicacions. I un descontrol individual en favor del control sistèmic. A l’Administració, a la universitat, a la sanitat, en qualsevol feina, cal emplenar caselles, barems i apartats, correus, codis i missatges, de manera que la burocratització i la “tramitologia” esdevenen, en si mateixos, una feina més que es menja la feina inicial que cadascú es proposava de fer.
Els passos a donar es tornen protocol·laris, encarcarats, s’encarreguen estudis que preparin el terreny d’altres estudis que resultaran en un informe que, quan siguem al cap del carrer, haurem oblidat la finalitat que tenia. Personatges sortits de contes de Calders i Txékhov caminen confosos, havent oblidat el carrer que buscaven, la feina que feien, la raó per la qual eren allà o per què aquell matí s’havien llevat. Això és el que acaba provocant el màster continuat en “tramitologia” que ens imparteixen: té un enorme poder immobilitzador.
Els mecanismes que havien de millorar i agilitar el funcionament diari s’han convertit en una cursa de tanques cada vegada més altes. I no són només els papers, els gestos i el temps dedicats a fer-los. Aquest funcionament acaba resultant en un “afuncionariament” de la vida diària, les decisions, les feines, els projectes, les possibilitats vitals, els gaudis i els somnis —“afuncionariament”, en el pitjor sentit de la idea de buròcrata, d’apoltronat. Els tràmits cansen tant que allò que no és un tràmit s’hi torna. Ve l’esbufec i l’asfíxia.
En el conte llarg o la novel·la curta de Txékhov El pavelló núm. 6 (Minúscula, 2017), el doctor Andrei Iefímitx arriba a treballar a un hospital que té un pavelló on tanquen “els bojos”. Menjat per la desídia, per la corrupció del sistema i per la falta d’esperit, l’Andrei Iefímitx s’abandona. S’atura. “Qui de nosaltres és el boig —pensava enfadat—. Jo, que faig tot el possible per no destorbar els passatgers, o aquest egoista que es pensa que ell és la persona més llesta i interessant del món i per això no deixa en pau ningú”, es pregunta, en un moment en què l’empenyen a agafar-se unes vacances sui generis. I més endavant, dirà: “La meva malaltia consisteix únicament en el fet que, en vint anys, només he trobat una sola persona intel·ligent a la ciutat, que a sobre resulta que és un boig. No n’hi ha cap, de malaltia, només he caigut en un cercle viciós, sense sortida.” Passarà el final de curs i vindrà Sant Joan i, sempre que no l’entomin —que no l’entomem— com un tràmit més —cal evitar el tràmit de la cua a l’AP-7—, potser el temps de les cireres i els camps segats els regalarà una brillantor oblidada i es podran descuidar encara d’un tràmit pendent.
