Camí de la Foradada, la totèmica muntanya que dona nom a la vall de Gallinera, em parlen de com les pluges han arruïnat un any més, i ja van quatre, la collita de cireres. Pel camí es veuen alguns cirerers amb el fruit encara pengim-penjam, però la majoria estan cucats. Primer, les fortes pluges primaverals varen afectar la flor, i ara la calor d’aquests dies ha accelerat l’aparició de la ceratitis, que produeix un dany irreparable. Els llauradors de la vall, que tant s’estimen aquells bancals, estan acovardits. No sols cada vegada és tot més car i incert (adobs, gasoil, mà d’obra, etc.), sinó que alhora el temps és particularment canviant, amb hiverns massa eixuts i primaveres massa plujoses, alterant-ho tot.
Mentre camine per aquella senda empedrada que condueix a aquell ull de la Foradada, pense en tot això. Aquelles pluges han parat bé la vegetació silvestre, i aquesta està florida i bledana com mai. Les pesoleres bordes s’enramen i fan els seus esclats malva, les camamil·les són un festí floral, on gaudeixen papallones i escarabats, les herbes de Sant Jordi, els conillets, els lligaboscs, els arítjols vessen vida i potència genèsica. Es produeix aquest contrast, entre els cirerers de la vall, atacats pels fongs i la mosca del Mediterrani, i aquella vegetació de muntanya, sadollada de llacor. Com a naturalista, celebre aquelles pluges, però alhora entenc com aquell equilibri tan especial que s’estableix entre l’home i la natura en aquell paisatge relicte està cada vegada més i més en perill. D’alguna manera, caldria protegir aquell territori, ajudar els seus conreadors, dotar els gestors de recursos per tal de poder preservar la forma de vida d’aquells llogarets encimbellats en aquella vall reclosa.
La pujada a la Foradada té alguna cosa pregona. Aquella penya ciclòpia acull una màgia especial, junt al germà penyal Gros. L’arc de pedra natural ha acompanyat els habitants d’aquelles terres des de temps immemorials, fins a l’extrem que el topònim Gallinera prové d’un terme preromà, format per ‘kal’ (roca, penya) i ‘inar’ (obertura, forat), al·ludint així a aquell punt muntanyenc que caracteritza tot el paisatge. I des de l’arcada es contempla tota la vall, puntejada pels pobles i llogarets, i pel riu Gallinera, alimentat pels nombrosos barrancs que s’enfilen pels vessants. I al fons, coronant aquella geografia majestuosa, la testa jocunda del Benicadell.
Mire el paisatge. Les gralles bramen en els cingles, i un estol de voltors creuen l’escenari, dotant la panoràmica d’un punt d’ingravidesa. I en un racó d’aquell escenari agrest i salvatge, guaitant la vall, descobresc una mata de canyafel o canyaferla. El nom llatí de la planta és Ferula communis, i Joan Pellicer, que tant va trepitjar i estimar aquelles serres, escrivia en el Costumari botànic: “Aquesta planta té una tija gruixuda, la més gran de les nostres umbel·líferes, amb una medul·la blanca, esponjosa i seca, que el foc crema lentament sense apagar-se; segons Hesiqui, es feia servir per traslladar el foc d’un lloc a un altre”. I per això, en la mitologia grega, Prometeu va furtar el foc transportant-lo en una d’aquestes canyes mediterrànies; en concret gràcies a una brasa “que va clavar en el buit format per la medul·la d’una canyaferla”.
Allí, sota l’arc de la Foradada, pense en aquella fantàstica història, en aquell relat que ens lliga a la Mediterrània i als seus mites més preclars. En temps dels romans, les tiges de la canyaferla també es feien servir per castigar els alumnes indisciplinats, i, per això, encara es diu estar sota la fèrula d’algú. I pense que els habitants de la Gallinera també estan sota la fèrula d’aquests temps moderns i insensibles, d’aquest canvi climàtic angoixant que ho trastoca tot, d’aquest món estúpid, globalitzat i feréstec. I, tot i això, resisteixen i ens aporten un bri d’esperança.
