Sempre s’ha dit que la millor defensa era un bon atac. Imagino que això és el que els deuen haver recordat també els assessors de comunicació a la ministra Raquel Sánchez i a Salvador Illa. De manera que davant de la injustificable —per bé que coneguda— dada sobre l’incompliment de les inversions a Catalunya, ara de les pressupostades el 2021 pel Govern espanyol —amb el suport imprescindible i confiat d’ERC—, aquests han respost mossegant.
La primera s’ha fet l’ofesa per les protestes i que no s’hagi cregut que, ara sí, ara compliran. El segon, encara amb més penques, ho ha atribuït als governs del PP, com si ells no governessin des del juny de 2018, és a dir, des d’ara ja fa quatre anys. Un conegut intel·lectual ha escrit que això dels incompliments és una “patologia estructural”. És una manera de desresponsabilitzar-ne els culpables directes, com si es tractés d’un cas d’aluminosi a l’edifici de l’Estat espanyol. Però, com que aquesta “patologia” sempre recau sobretot damunt dels Països Catalans i no sobre Madrid, és obvi que no afecta tota l’estructura: l’incompliment està perfectament dirigit per la voluntat d’un funcionariat no menys “patriòtic” que aquella policia dels Villarejo, Pino i companyia.
Es podria pensar que la constatació de l’existència d’un funcionariat altament qualificat, que sap perfectament quines són les raons d’estat que han de guiar les seves decisions, governi qui governi, podria servir per disculpar l’ara ministra catalana i l’exministre també ara candidat a la presidència de la Generalitat i amb molts números per aconseguir-la. Podríem pensar que malgrat la seva bona voluntat, no se’n surten. O que encara no han tingut temps per imposar-se als interessos de fons, com els que fan passar el corredor mediterrani ferroviari per l’altiplà on tenen la capital del regne. Que no manen prou tot i que ja fan tot el possible. Fins i tot podríem pensar que creuen de bona fe que ells sí que podran guanyar el torcebraç a l’alt funcionariat.
Però les seves declaracions no els disculpen pas. Tot al contrari. Les velles excuses sobre el fet que de les despeses a la Comunitat de Madrid ens en beneficiem tots, o aquesta cantarella de l’impacte de la covid, o del pes excepcional de les inversions en el rescat de les autopistes de Madrid, no fan més que agreujar-ne la responsabilitat. O, si es vol, els fan còmplices de l’abús en la mesura que en lloc d’afegir-se a la indignació, miren d’apagar-la.
Tampoc no s’entén massa el paper del nostre govern. Ja no dic si les mostres d’indignació van ser prou contundents i creïbles. Que el conseller d’Economia digués que eren dades “tristes, molt decebedores i sorprenents”, no sembla que s’ajusti a la magnitud de l’incompliment. De “sorprenents”, gens: és l’habitual. De “decebedores”, tampoc: només ho podrien ser per a qui s’hagués cregut les promeses. I de “tristes”, ni parlar-ne: exasperants! Sobretot, perquè la no inversió es tradueix en menys ocupació i menys creixement empresarial.
Que, de moment, s’hagi de continuar sobrevivint en aquest marc de dependència colonial, o quasicolonial, o postcolonial —pel terme no ens barallarem— ja ho entenc. Però el que és inacceptable és que, de manera sistemàtica, no es recordi quina és aquesta condició política estructural, que no es posi nom a la “patologia” i que hom es limiti a suposar que això es pot resoldre amb més bona voluntat, amb diàleg i negociació. El que és inacceptable és que se simuli que es té capacitat per condicionar una política d’inversions que respon a altres interessos més poderosos que no pas al pes econòmic de Catalunya i dels Països Catalans, a l’aportació fiscal i, fins i tot, als mateixos compromisos públics del Govern espanyol. Per exigir res, en política, no serveix tenir raó: només val tenir força. I exigir res quan no se’n té, de força, quan ni tan sols et reben per explicar-te com és que t’han espiat, això sí que és trist i decebedor.
Tampoc no s’entén que fins que no es donen les dades, sis mesos després de tancar l’exercici, sembli que ningú —ni governs locals i nacional ni premsa ni institucions econòmiques i sindicals— no s’hagi adonat de l’incompliment del 65 per cent de la inversió compromesa, i que no se’ls hagi advertit de possibles conseqüències.
Com he escrit en alguna altra ocasió, massa “oncles Tom” en aquest país. Massa complicitats institucionals amb l’Estat per damunt dels interessos dels mateixos ciutadans. Massa aparent amenaça a l’Estat per dissimular el que és impotència. I massa ocasions perdudes a l’hora d’assenyalar les veritables condicions de la relació dels catalans amb Espanya.
