Diria que mai ens ho vam arribar a creure quan ho dèiem. Que de la pandèmia n’aprendríem que havíem de relacionar-nos d’una altra manera amb el planeta; que canviaríem ritmes i hàbits quan ens desconfinessin; que teixiríem una solidaritat més forta entre el veïnat.
Però continuem destruint amb voracitat els ecosistemes que ens sostenen la vida i ens permeten respirar, nodrir-nos i gaudir; hem continuat accelerant les nostres vides al ritme desenfrenat que ens marca la darrera aplicació que devorem a través de les pantalles, i ens estimem més recórrer a la policia quan ens molesta el soroll dels veïns que no pas trucar a la seva porta i parlar-ne (tot i que, clar, si el pis l’han convertit en apartament turístic, com t’ho fas per dialogar amb la colla que ha vingut a celebrar el comiat de solter i que han posat la música a tot volum mentre tu et tapes amb el coixí perquè demà has de matinar per anar a treballar?).
Diria que algunes dinàmiques fins i tot les hem accelerat. Com si no hi hagués demà, diu l’expressió popular. Em temo que massa gent viu així el seu futur. I, aleshores, per què dedicar temps a reforçar vincles comunitaris? Per què preocupar-nos per un delta del Níger tenyit de petroli, per una Amazònia cada cop més escanyada, per l’evolució imparable de les zones desèrtiques? Per què preocupar-nos per l’afectació per al Pirineu i la gent que hi viu que suposarien uns Jocs Olímpics d’hivern? Vivim intensament el present sense pensar en el futur. I si hem de pensar en algun futur, que sigui assegurar-nos la nostra casa, els nostres ingressos. I que la resta s’espavili.
El nou model productiu que els nostres polítics deien que volien impulsar per no tenir una dependència tan elevada del turisme, s’ha esfumat. L’heu vist? Jo no. El que sí que he vist és la ciutat plena altre cop de turistes. Ja han tornat, ja tornen a omplir els carrers del barri que s’enfilen cap al Park Güell. Un parc que des d’aquest mes de juny encara és de més complicat accés per les veïnes i veïns que volem anar a passejar per un dels pocs pulmons verds que tenim a Gràcia. I tornen a omplir una Rambla que per uns mesos vam poder recuperar per als habitants de la ciutat. (Parlo d’“ells”, però també és un “nosaltres” quan passegem pels canals de l’aparador en què s’ha convertit Venècia, quan ens atapeïm a les platges mediterrànies de moda o quan infestem qualsevol centre històric que visitem fent-nos selfies).
Però fem una mica d’hemeroteca recent, que de vegades la percepció personal està distorsionada. Diuen que el 2019 Barcelona va tancar amb xifra rècord: 11,97 milions de turistes i 33 milions de pernoctacions en hotels i pisos turístics. La festa s’havia de repetir el 2020. Però va irrompre la covid. El 2021 les xifres es van començar a recuperar amb 4,5 milions de turistes. Els empresaris del sector ja s’estan fregant les mans perquè aquest 2022 se’ls presenta suculent. Per Setmana Santa els hotels de la ciutat es van omplir amb un 85% d’ocupació (una fita “excepcional”, recollia el diari Ara). El seu objectiu és superar els 12 milions de turistes ben aviat.
En paral·lel, els aeroports van recuperant la normalitat. Diuen que a un ritme més lent del que agradaria als propietaris de les companyies aèries. Però a un ritme desaforat per als qui voldríem veure regular la llibertat de volar quan i on volem, que és la mateixa llibertat de contaminar encara més l’aire que respirem.
Som com aquell mem en què es veu un asteroide a punt d’impactar sobre la terra i els dinosaures se’l miren embadalits i aplaudint. O això és el que ens volen fer creure. Ens toca demostrar-los que s’equivoquen.
