Fa uns dies, vaig assistir al monòleg d’Òscar Intente La idea d’Europa, basat en un famós assaig de George Steiner. L’acte va tenir lloc al pati gòtic del Palau de la Generalitat valenciana, i l’actor va aconseguir desgranar magistralment les idees del gran pensador: per a Steiner, Europa són els cafès, el jardí transitable (no hi ha cap gran obstacle geogràfic que separe les nacions), l’espai urbà amb els carrers amb noms dels grans prohoms de la història (i no numerats com fan els nord-americans o altres països d’ultramar), l’herència de Grècia i Jerusalem (la democràcia i la religió) i, finalment, el conflicte irresoluble que condueix a l’autodestrucció.
El monòleg d’Òscar Intente, amb el contrapunt anecdòtic d’un músic que toca amb l’acordió velles cançons nostrades, és formidable, i més en aquests dies de solsida de valors, de guerra al cor d’Europa. Es tracta d’un text d’una enorme actualitat, que caldria rellegir i reflexionar amb calma, perquè tot i ser un repàs als valors de la Il·lustració i de la cultura, està amerat d’un deix de pessimisme i nostàlgia. Mario Vargas Llosa, en el pròleg a l’edició espanyola de Siruela (que es basa en un article publicat prèviament a El País), es mostrava disconforme amb el tint pessimista de l’autor. I li retreia el següent: “Aunque el profesor Steiner tiene la virtud de irritarme a veces, pocos ensayistas modernos me estimulan y seducen tanto como él. Su pesimismo no me parece justificado. Con todas las lacras que arrastra, Europa es, en el mundo de hoy, el único gran proyecto internacionalista y democrático que se halla en marcha y que, con todas las deficiencias que se le puedan señalar, va avanzando”. I, tanmateix, a hores d’ara, en plena batussa al cor del territori europeu, la mirada pessimista d’Steiner pren plena vigència. L’assagista sabia perfectament que Europa té la doble faç de Janus, i que igual que podia crear l’Oda a l’Alegria podia idear els camps d’extermini, i fer-los funcionar “al país més catòlic d’Europa” (i.e., Polònia).
Certament, algunes de les propostes del discurs d’Steiner són qüestionables, com ara ignorar Roma i la romanització, o excloure Anglaterra d’aquesta Europa sense accidents insalvables. Per altra banda, com és natural, en la seua Europa hi entra per força Rússia i la seua cultura, “des de Lisboa fins a més enllà de Moscou, des de Pessoa fins a Lenin”. I escriu Vargas Llosa: “Tampoco me convence el lúgubre epitafio de Steiner sobre el tema de la cultura”. Perquè Steiner també mostra la seua animadversió cap al capitalisme nord-americà: "No és la censura política el que la mata (la cultura): és el despotisme del mercat i els estímuls de l’estrellat comercialitzat".
D’aquesta manera, Steiner proposava una Europa que seguira els postulats il·lustrats, progressista i plural, allunyant-se del model nord-americà, mentre que Vargas Llosa preferia un més neoliberal i capitalista. Una actitud que el conduïa a declarar fa uns dies que “entre Bolsonaro, con payasadas, y Lula, prefiero a Bolsonaro”. És a dir, entre un govern progressista, de gran implantació popular, amb connexions socialistes i marxistes, i un altre d’elits econòmiques, amb un clar substrat feixista, l’autor peruà es decantava per aquest últim. Malgrat les seues “pallassades” (que potser considerava un mal menor, com també ho creien les elits alemanyes dels nazis).
Sembla mentida que a l’Europa de Goethe o Beethoven es poguera produir la Shoa. Com sembla mentida, que en ple segle XXI, en plena era de la informació (que diria Manuel Castells), els estats més poderosos del món s’amenacen amb la guerra nuclear. Steiner tenia els seus bons motius per a ser pessimista, i l’Europa de la raó va camí de fracassar de nou en el seu intent per liderar el món amb la cultura i el valor preclar de les idees. Una altra vegada, sols compta el múscul militar i la força bruta. Malauradament, Vargas Llosa s’enganyava i Steiner tenia raó.
