Una de les conseqüències del pas dels anys és comprovar que els teus personatges de referència ja no ho són per a la majoria de la gent més jove. És normal: no cal fer-ne un drama; en tenen d’altres. Però aquesta constatació demostra la necessitat d’impulsar polítiques de memòria, des de les administracions i des de la societat civil, per tal de no que no restin en l’oblit persones que van lluitar per recuperar les nostres llibertats nacionals i democràtiques.
Pel que fa a alguns dels meus referents, agraeixo que Jordi Amat publiqués la biografia de Josep Benet (“Com una pàtria”, Edicions 62, 2017); o que cada juliol, CCOO recordi Joan García-Nieto, al monòlit que té dedicat a Cornellà de Llobregat; o que la biblioteca de la meva ciutat porti el nom de Montserrat Roig; o que s’estigui celebrant, potser amb no prou intensitat, l’Any Fuster arreu dels Països Catalans.
I també celebro que el 10 de maig el Parlament europeu acollís un acte d’homenatge a qui fou secretari general del PSUC, Antoni Gutiérrez Díaz (1929-2006), organitzat per l’eurodiputat dels Comuns, Ernest Urtasun, vicepresident del Grup dels Verds. Hi van assistir companys de militància, des de Salvador Milà o Jordi Borja a Francesc Baltasar, Jordi Guillot o Carme Coll. També hi eren personalitats destacades d’altres partits, com l’ex primer secretari del PSC, Raimon Obiols, o els eurodiputats, Toni Comín, de Junts, i Javi López, del Grup socialista. Al seu costat, col·laboradors del Guti, membres de CCOO i polítics en actiu com el diputat David Cid o la dirigent del Partit Verd europeu, Mar García; i un bon grapat de joves que potser no tenien ni deu anys quan al Guti va morir.
L’acte, emotiu i intens, va comptar amb les intervencions de dos directors generals del Parlament europeu, Jaume Duch i María José Martínez. També hi prengué la paraula Txema Castiella, autor d’una biografia imprescindible i rigorosa: “Antoni Gutiérrez Díaz. El Guti: L’optimisme de la voluntat” (Edicions 62, 2020). Joan Antoni Gutiérrez va agrair l’homenatge al seu pare.
És bo recordar avui l’europeisme aferrissat del Guti, que va practicar a fons com a eurodiputat i com a vicepresident de la cambra. Veia les insuficiències de la construcció europea però les convertia en estímul per reclamar més Europa, una Europa més social i ecològica: tot un antídot contra el populisme antieuropeu que ens assetja. Com a eurodiputat va participar en el procés de pau a Irlanda del Nord i en la defensa del català a l’Eurocambra.
El Guti havia estat un dels principals impulsors de la clandestina Assemblea de Catalunya, l’organisme unitari de lluita contra la dictadura. Els quatre punts de l’Assemblea es van resumir en l’eslògan: “Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia”. Però l’ideari de l’Assemblea incloïa també dues qüestions de les que avui alguns prefereixen no parlar: la reivindicació del “ple exercici del dret a l’autodeterminació” i la “coordinació de l’acció de tots els pobles peninsulars”. La primera acostuma a ser obviada per aquell sector de l’esquerra que, com a reacció equivocada al procés, s’ha anat apropant a l’espanyolisme. I recordar la solidaritat amb altres territoris de l’Estat espanyol molesta als independentistes intransigents. El Guti, va defensar íntegrament aquells valors i va impulsar el concepte de catalanisme popular, recordant que eren les esquerres les que havien de dirigir una lluita per les llibertats nacionals que no podia quedar en mans de la dreta catalana. Mai no va ser independentista, però defensava la sobirania de Catalunya enfront del centralisme espanyol i la del PSUC davant l’intervencionisme del PCE.
El Guti va abraçar una ideologia que marcà la segona meitat del segle XX: l’eurocomunisme. Lluny de les visions ortodoxes del comunisme, que justificaven acríticament la dictadura de la Unió Soviètica i les seves intervencions contra països propers i díscols, com Hongria i Txèquia i Eslovàquia, tristos precedents de l’atac de Putin a Ucraïna, el PSUC es va arrenglerar amb el socialisme en democràcia que pregonava el Partit Comunista Italià, d’Enrico Berlinguer. I va lluitar contra el sectarisme que acabaria provocant l’explosió del partit, animada per actors de l’escenari internacional aparentment contraposats.
El Guti, defensor de la transversalitat, va participar, al costat de Ramon Espasa, en el govern d’unitat de la Generalitat presidit per Josep Tarradellas. I va practicar la capacitat de sumar proposant un independent com Josep Benet com a cap de llista del PSUC el 1980 o pactant amb l’Entesa dels Nacionalistes d’Esquerra de Joan Armet, l’any 1986.
Europa, sensibilitat social i nacional, voluntat de diàleg i capacitat per arribar a acords, defensa no partidista del català, rigor, coherència: valors del Guti que, massa sovint, avui trobem a faltar.
